Confesso, professo i acuso. (Xacó de cal Cameta. 7)

Confesso, professo i acuso
Em confesso covard, cagadubtes, irresolut a l’hora de desdibuixar les sanefes d’uniformitat que hom dóna per bones. Em confesso, incapaç de donar un cop de puny sobre la taula i esberlar-la pel bell mig si s’escau. Em confesso totalment anul•lat a l’hora de proferir aquell mecagumcony que, diuen, sempre ve premiat per una bona dosi de respecte.
Professo una enorme consideració i un reverencial reconeixement envers aquelles persones que se sobreposen a les nostres flaques col•lectives; aquelles qui fan de la seva raó de ser un far que, malgrat tot, encara pretén guiar les nostres passes enmig la indecorosa foscor que l’entorn emana.
Acuso amb la boca ben grossa, els camàlics aduladors que traginen el fato amunt i avall sense preguntar-se a quina causa serveixen. El seu infecte ego no els deixa veure més enllà de les quatre paraules artificioses i altisonants que reben com a pagament. Ni els planyo ni em commou llur encomanadissa ignorància, però em fot que em clavin el ganivet per l’esquena cada vegada que m’esforço a comprendre la seva manera d’actuar.
Em confesso columnista reincident de les causes perdudes. Em sé, aprenent de tot, mestre de res. Porto a la butxaca el gran estrip de la meva gran desfeta personal, per si hom em subroga el feixuc llast que arrossego des de fa temps.
Professo una gran devoció per les doctrines que no tinc esma de seguir. Dono les gràcies que tinguin raó de ser, però de manera molt especial, les dono pel fet que encara hagi qui les abraci... És difícil, tot i que no descarto que algun dia m’hi trobareu a mi fent-los el “gara-gara”. Qui sap!
Acuso els qui en nom de no sé ben bé què, em volen mantenir l’esguard orb davant les evidències que ens esclafen.
Em confesso superat per la proximitat de tanta grapa maldestre que ha perdut la sensibilitat d’acaronar; per tanta mediocritat enaltida a grans titulars i en lletra capital.
Professo un sentiment de gaubança davant la senectut guanyada a pols: sanitosa vellesa obtinguda a còpia de renúncies i discretes (i dignes!) perseverances. Sé que la meva modesta admiració és un premi menor.
Acuso els cabrits de mala jeia a qui paguem sempre el beure. La seva malèvola habilitat sempre topa frontalment amb el nostre cofoisme militant. No en farem ni cinc de calaix.
Em confesso atordit i sobrepassat per aquesta marea humana que aclama líders de paper “couxè”, per aquesta amalgama insubstancial de rostres desdibuixats amb cames que, més enllà de la seva pròpia decrepitud, malviu amb esperpèntics simulacres de fatxenderia portada a l’extrem. Les aixetes per aquesta mena de crèdits, a un interès misèrrim, són les úniques que encara romanen obertes sense necessitat de deixar res com a penyora.
Professo una solidaritat extrema amb els jutges que bandegen els caps de turc de poca volada. La seva tenacitat insubornable, els mena a poder emetre sentències que no siguin passionals ni tendencioses, sinó circumspectes i precises. La seva exemplaritat em reconforta i em fa sentir, a mans plenes, la indescriptible joia d’estovar, cada matí, un dònut dins el Nespresso.
Acuso les tènies que corsequen les consciències dels honestos, tot sembrant desconcert on hi nia la clarividència; menyspreo les paparres indecents que xarrupen la sang dels cans dòcils en què pretenen convertir-nos. Algun dia no gaire llunyà, hom es vantarà que cada vegada siguin més esmorteïts els nostres lladrucs.
Em confesso ferit per aquest estol d’espietes de poc calatge, que vénen la seva inestable dignitat al millor postor sense valorar-ne les conseqüències finals. Viuen fent el gara-gara als enginyers de les sinuoses carreteres que malmeten els peus dels que només anem calçats amb espardenyes de sola prima.

Confesso que m’acuso de, malgrat tot, professar encara alguna cosa.