Carta oberta a José Antonio Labodeta (amb massa retard) (Xacó de cal Cameta, 10)

Carta oberta amb un any, dos mesos i un dia de retard

Em permeto adreçar-me a tu, José Antonio Labordeta, amb la fràgil confiança de dos vells amic que no s’han vist mai. I em permeto adreçar-me a tu a pèl, despullat de tota essència barroca. Jo sóc de poble i del poble, tu eres fill de ciutat mitjana, però també del poble i amb un afegit que encara et fa molt més gran: visqueres, a cor què vols, per aquest mateix poble i no pas del poble, com fa tanta gent que en el decurs de la teva vida conegueres.
En la teva motxilla t’emportares la dignitat d’aquell que no s’arronsa; la contundència vital del que se sent estafat, tot i això, ens deixares la ferma esperança en un futur de privilegi que ja sospitaves que no abastaríem.
José Antonio, al teu sarró d’aragonès militant, traginaves, amunt i avall, la paraula dels anomenats “sense veu”, parlessin com parlessin i fossin com fossin. Per citar-te no puc servir-me del tòpic recurrent i bleda d’afirmar que vas marxat sense fer soroll; potser, fins i tot, és una de les poques vegades que un soroll (el teu) m’ha emocionat d’allò més: gràcies per compartir-lo. T’agraeixo, tanmateix, el fet d’esdevenir l’incisiu tabalot que tant i tant necessitàvem a les hores baixes en què van sumir-nos.
Torno a la teva motxilla (espero que sàpigues perdonar-me la reiteració monotemàtica) per acostar-hi l’oïda. Sento eixir dels seu fons un so greu que ens invita a la clarividència del pas ferm, el cap alt i l’esguard a l’horitzó. De la teva motxilla emergeix el verb puntual; el poema fet sereníssim pretext envers un demà més lliure. La teva motxilla és el blindatge al suborn d’aquells qui ens emmetzinen a diari, d’aquells qui ens volen per sempre, vivint a tres quarts de quinze...
Labordeta, ho deixo aquí. No vull caure en la temptació d’esmentar el teu bigot fet i deixat anar, ni de la teva gorra tòpica del caminador ocasional, ni tan sols vull valorar la teva mirada humana i franca que va guanyar-se tants de bons amics. Podria, fins i tot, cercar entre la teva extensa discografia el bram profund de la terra seca, oblidada, aspra i monegrina. Posats a fer, podria rescabalar la memòria del teu germà poeta, textos del qual, tanta companyia et feren infinitat de vegades... podria fer tantes i tantes coses que em limitaré a acomiadar-te amb el títol del teu darrer llibre “Regular, gracias a Dios”. A hores d’ara, segur que, Ell, valorarà molt més allò que nosaltres no gosem posar-hi nota.
Abans d’acabar un apunt més. José Antonio avui, dia 20 de novembre, en veient els resultats de les Eleccions Generals potser en diries alguna de grossa: ho intueixo. Tot i això penso, com tu que “habrá un día que todos al levantar la vista...” etcètera, etcètera.