Cansament vital. (Xacó de cal Cameta. 8)

Estic disposat a quedar-me aquí. A apuntar el cul sobre les arestes àrides d’aquest passat que no em convenç, perquè em sento massa feble per a desafiar un futur que desconec. No em declaro vençut, sinó únicament obstinat a no desfer cap camí, per costerut que hagi estat. Em dol mirar enrere i no pas per la nostàlgia envers unes pàgines que no puc passar, sinó per les futures flaques sobre les que m’adono que no podré tornar a incidir.
Estic disposat a quedar-me aquí. He forjat la meva vida sobre uns basaments de renúncies que no han fet sinó, incrementar la meva impotència galopant i la meva corsecant i desconcertada revolta interior.
Estic disposat a quedar-me aquí. Dignament indigne, descregut creient o tot a l’hora: qui sap. El joc que se’m proposa no em convenç: la possibilitat de jugar-lo, tampoc.
Estic disposat a quedar-me aquí. La meva resignació és molt més atàvica que no pas adquirida. Aspiro a cremar episodis de la meva història en la pira que hom a disposat per aquestes coses que semblen tan banals. No vull prendre massa distància de les teies incandescents, sinó compartir la roentor amb els piròmans que s’escuden en el silenci per aportar el combustible i atiar les flames a còpia de malvestats rere la seva angèlica aparença.
Estic disposat a quedar-me aquí. A reptar els botxins bo i sabent que mai els pagaré amb la mateixa moneda. Em sento legitimat a defensar-me amb les úniques armes que tinc que no són altres que mantenir la vista al font i el concepte dignitat a punt de batre’s.

Estic disposat a quedar-me aquí. No sé on em menarà aquesta asserció tan rotunda i diàfana de què ara faig bandera. He passat gran part de la meva vida esperant i creient; arribats a aquest punt però, no sé sí crec en l’esperança o només em queda l’esperança de creure. És per això que no em penso moure ni poc ni gens. Em limitaré a esperar el que vingui i a rebre-ho segons s’escaigui.
Estic disposat a quedar-me aquí. I no pas perquè ho tingui tot fet ans tot el contrari. Em queda un aspre regust per les coses que no arribaré a abastar, però m’emporto el consol d’haver donat forma a una manera totalment personal i arbitrària a les coses que m’estimo. Massa vegades, he sentit el lladrucs dels gossos just a la meva esquena. Amb el temps he après a respectar llurs mossegades i encara més a discernir entre les babes que escampen la magnitud de la seva malignitat.