"Vade retro"

Va ser en aquell dia, des de la galeria del segon pis. Estava escrivint una carta a la meva estimada germana. Feia temps que no ens comunicàvem i vaig creure oportú de començar jo. Em sentia molt malament, tenia un sentiment de culpabilitat per aquelles vivències, discussions i el límit on havíem arribat els dos. No sabia massa com escriure-la, ni ven bé què i com dir-li. Però estava totalment segur que en el moment que fos necessari i no trobés les paraules, el meu cor se’n faria càrrec.
Feia calor, i em costava respirar, portava unes dues hores tancat en aquella petita galeria i l’aire ja començava a estar sobrecarregat. Tenia la sensació que estava tancat en una gàbia. Finalment, incapaç de continuar escrivint em vaig aixecar enfurismat de tal manera que la cadira va sortir disparada enredera i va donar un cop al radiador. En escoltar, l’únic so que es podia percebre era la típica melodia del silenci, un xiulet potent i penetrant que com més l’escoltes més fort el sents i més entra al cervell. Em vaig acostar a la finestra i els meus ulls van identificar el que semblava ser un figura femenina coneguda. Era ella, estava allà, passejant sola, mirant als costats i observant el seu entorn. Estava just al camí de la font nova. Va ser just en el moment de veure-la que el meu cor va fer un salt. Entusiasmat vaig intentar d’esquivar el reflex traïdor del sol que m’enlluernava i feia difícil poder-la veure amb claredat. Sospirant i sense deixar de mirar-la, em vaig repenjar de ple a la finestra. I com un condemnat observava la seva figura allunyant-se, i jo em sentia inútil perquè no tenia la possibilitat de poder dir-li adéu. Melancòlic acostava el cap a la finestra i amb la ma esquerra intentava d’agafar al seva petita figura en la distància mentre acariciava lentament el vidre. Tot i fer sol, el vidre estava congelat i era el fil conductor que feia possible que el fred de l’Hivern s’apoderés primer de la ma i que després a traves d’una esgarrifança s’escampés per tot el cos fins arribar a l’interior de la meu òrgan més íntim, el meu cor.
L’havia vist, ella estava allà, la filla del farmacèutic. Una noia joveneta i amb empenta que feia mesos que em tenia el cor robat.