Uns dies de tardor...

Uns dies de tardor...


Era un matí de mitjans d’octubre. Feia fresca. Es notava que l’estiu ja quedava lluny ja que cada dia clarejava molt més tard. Ens acostàvem al canvi d’horari d’hivern.
Aquell matí hi havia molt poca gent pel carrer. Eren quarts d’onze. Les persones amb feina ja havien arribat al lloc de treball; la mainada era també a l’escola i els dependents de totes les botigues, fins i tot les més tardanes, ja havien obert . Poca gent caminava pels carrers tret d’alguns jubilats, d’alguns aturats i d’altres persones desvagades.
Cada vegada es notava més la crisi econòmica. S’apreciava per damunt de tot en la disminució de trànsit arreu de la ciutat. Feia poc havia llegit a la premsa, que des de l’entrada de la crisi les circulacions d’automòbils a les ciutats havien minvat un 37%. Va saludar el forner que tenia la fleca unes portes més amunt de casa seva.. La veritat és que va ser el flequer qui el saludà primer a ell, a desgrat de que feia anys que no li comprava el pa. Es trobaven sovint. Va notar que s’havia engreixat força darrerament. Res a veure amb el seu pare, que va romandre prim i escanyolit tota la vida. Va pensar que potser la primesa del seu pare era la conseqüència d’aquell mal caràcter que posseïa. Encara recordava la seva fleca, amb la façana enrajolada amb un mosaic de pedretes de blaus diversos i amb l’interior curull de grans piques i prestatges de marbre emblanquinats de farina, i on els aprenents de forner abocaven d’en tant en tant els llonguets i les barres acabats de sortir del forn. El forner pare anava sempre, ple de farina, amunt i avall amb un davantal lligat a l’esquena. Vestit així despatxava i deixava caure la xavalla que rebia després de lliurar el pa, a un cabasset d’espart, situat dins d’un calaix de fusta que estava sempre mig obert. Quina diferència hi havia entre el pare eixut i malcarat i el fill grassonet i trempat, saludant a tort i a dret a tot el barri!. Els testos no s’assemblen pas sempre a les olles... Va pensar...El pare devia patir certament de l’estómac o del fetge i per això era tan malcarat. En aquells anys aquests patiments eren normals i s’arrossegaven fins a la mort. Les hèrnies de hiat o les pedres a la vesícula no s’operaven pas i la gent amb aquests patiments les passava molt magres. A part d’això la vida dels forners també era molt diferent. Ara ja no cal matinar per fer el pa. Aquest ve de forns industrials i les antigues fleques només el venen, juntament amb molta brioixeria: pastes, croissants, coques,magdalenes...El Miquel anava distret pensant en el canvis esdevinguts en les fleques, quan de sobte, uns metres més endavant, prop del pas de vianants, va sortir com de trascantó l’Aureli. Feia anys que no el veia. ¿10 potser?. Estava vell, amb una panxa inflada d’allò més. Encara li quedaven cabells, però molt esclarissats. Se’ls deixava llargs perquè li tapessin la clepsa. Va veure que havien perdut aquell color de panotxa d’abans i ara destacaven sobretot els de color blanc. De seguida va adonar-se que l’Aureli l’havia reconegut també.
-Mecasomdena! Quants anys sense veure’ns, Miquel!!.-cridà el seu antic amic- Et conserves perfectament!. Ningú diria els anys que tens, sapastre !. Esclar que segur que vius més bé que jo. Els funcionaris sempre heu viscut sense treballar i sense patir cap problema. Vosaltres rai...sempre teniu la setmanada assegurada. En canvi jo...Quins mals anys he passat...Si ho sabessis... !!. La crisi m’ha ensorrat i a més a més he perdut tota la família. Te’n recordes de com m’anava de bé amb l’estudi d’arquitectura?. Vaig arribar a tenir un arquitecte,quatre aparelladors i tres administratius treballant al despatx, però va venir la crisi i es va ensorrar el nombre de projectes que m’arribaven. A més a més, la majoria dels que feia no els cobrava, ja que la gent té tanta barra, que munta negocis sense tenir ni un euro, pensant que amb el que treurà quan tingui la botiga rutllant anirà pagant les instal•lacions...però, ca home! . Això passava abans de la crisi. Des que esclatà els negocis no ragen i ja pots implorar i perseguir el morós, que el propietari no te’n dona ni cinc. Als pocs mesos veus que la botiga es tanca, deixant amb un pam de nas els empleats i proveïdors... I després està el problema de les franquícies. Ja ningú s’arrisca ara a posar un centre comercial nou de trinca. Avui, qualsevol inexpert que no ha venut mai ni un mocador. truca a una franquícia i aquesta li instal•la tot el que necessita. Ells posseeixen el seus estudis d’arquitectura i de decoració amb l’objectiu de muntar totes les botigues amb el mateix estil i presència. I la conseqüència de tot plegat és que els que anàvem al marge d’aquesta tendència no ens va quedar més remei que plegar. Ja t’ho pots suposar. Va ser terrible. Vaig tenir que acomiadar i indemnitzar els tècnics que treballaven a l’estudi; I això que encara no havia pagat del tot ni els ordinadors, ni els paquets informàtics ni moltes d’altres coses que havia encarregat al final dels anys del boom, pensant que la dèria d’obrir nous centres comercials no s’acabaria mai més... I per acabar-ho d’adobar la meva dona em va fer el salt i em va deixar palplantat. La veritat és que ja m’ho havia advertit..” Treballes massa”, em deia, “només penses en la feina. Tot el sant dia encofurnat al teu cau , i mentre, tota la família abandonada., com si no existíssim. I tens dona i dos fills !!”. Allò de la separació ja va ser massa. Vaig perdre bous i esquelles i em va deixar pelat com una rata. La meva dona amb l’ajut del seu advocat van calcular el que guanyava i em van fotre una arrissada terrible al jutjat. I a més a més, al cap de poc temps els meus ingressos es van ensorrar.
Amb molt d’esforç vaig poder-me desempallegar del negoci. Vaig tancar el despatx i em vaig jubilar amb 64 anys. Com que tota la vida havia estat autònom i la meva cotització havia sigut ben baixa, ara cobro una misèria. Sort en tinc d’un parell de lloguers, tot i que cada dos per tres els llogaters es fan el ronso i no paguen.
Estic sol. Els meus fills són fora. El gran va trobar feina abans de que comencés la crisi. És enginyer. Quan aquí començaven a anar malament les coses la seva empresa el va enviar a Qatar. Escolta !!. Allí sí que fermen els gossos amb llonganisses!!!...Quins edificis, quines avingudes...El meu fill porta ja quatre anys vivint allí. El vaig a veure a l’hivern, ja que a aquell cony de país gairebé tot l’any fa una calor esgarrifosa. El meu fill s’ha casat amb una filipina, que a més a més es musulmana. Treballa d’hostessa en una companyia aèria d’un d’aquest països àrabs que tenen tant de petroli. Entre ells s’entenen en anglès. No crec que el meu fill torni mai. Mentre hi hagi petroli als països del Golf d’Aràbia aquesta gent sempre surarà. I ja veus com estan la benzina i el gas: no paren d’apujar-se. Aquesta gent tenen ben collat el món amb el seu or negre !.
L’Aureli no parava de xerrar. Es veia que vivia en una solitud anguniosa i malaltissa i necessitava esbravar-se. Li vaig dir d’anar a prendre un cafè al bar, que el convidava si volia. Va acceptar. Tot just asseguts a la barra del bar vaig poder adonar-me que l’Aureli anava tot desmarxat. Duia una camisa i un jersei tacats, plens de llànties i uns pantalons que segurament no s’havien tornat a planxar des de la seva sortida de la fàbrica. L’Aureli va demanar un croissant a la planxa, que se’l menjà goludament, farcit de mantega i melmelada .Amb la boca plena i encara regalimant-li el menjar, prosseguí:
-I l’altra filla, la petita, es va fer infermera. Va ser eixerida també. Una professió en alça, amb tants de països europeus plens de vells. Li va sortir una bona feina a Anglaterra i es guanya molt bé la vida. Viu ajuntada amb un pakistanès que porta turbant i tot. Penso que ben aviat tindran un plançó. Com que hi ha tan bona comunicació amb Londres i ella no viu massa lluny de la capital anglesa, ve d’en tant en tant a veure’m. Segurament això canviarà quan tingui mainada. El que es evident és que he perdut els meus dos fills ja que tal com estan aquí les coses ja no tornaran mai més. Mira si en té de dallonses aquesta crisi. No sols m’ha arruïnat, sinó que ha fet que el meus fills se n’hagin anat i que no tornin mai més. Tota la vida pagant per tal que rebessin una bona educació, i aquesta els ha servit per anar-se’n per sempre més. Esclar que conec gent que ha de mantenir els fills amb la seva pensió. Cosa que no sé si es pitjor encara...
A partir d’aquella trobada varem veure’ns més sovint. A fi de comptes els dos estàvem jubilats i ens sobrava el temps. Quan quedàvem, caminàvem una llarga estona i després quan ja sentíem ganes de pixar, continuàvem la conversa dins d’un bar. L’Aureli es queixava gairebé sempre. Era un ploramiques acabat. Res li anava bé. A més a més tenia problemes amb el jutjat, ja que sovint no pagava a la seva dona el que estava estipulat en els termes del divorci. Per tal de millorar la seva situació econòmica i personal, li vaig suggerir que fora bo casar-se o almenys viure amb algú. Avui en dia hi ha molta vídua i divorciada amb bones pensions. Fins i tot encara que la pensió fos petita, sempre l’hi permetria alleujar el pes d’haver de satisfer, ell sol, totes les despeses.
Van anar passant les mesos i un dia es presentà a la cita acompanyat d’una sud-americana esplèndida que posseïa unes carns abundoses, encabides a pressió dins d’uns pantalons ajustadíssims i d’una brusa amb tres talles menys. Els inflats i turgents pits eren visibles per l’escot de la brusa, saltant per damunt dels sostenidors.. Tal com vaig suposar des de bon principi, i contràriament el que li havia recomanat, la noia no tenia cap més pensió que la que es podia guanyar amb aquell cos delitós. Un dia li vaig dir que aquella dona l’acabaria d’enfonsar i li treuria els pocs calés que li quedaven. Coneixia ja prou històries semblants...Però com deia la meva àvia, tira més un pel de cony que deu mules, i no hi va haver res a fer. Tan ben acompanyat i entretingut com estava vam deixar de veure’ns durant força temps. No se quant. Fins que un dia em trucà per veure’ns altre cop. Només saludar-nos començà a queixar-se.
-Tenies tota la raó del món. Aquella bagassa, aquella mala puta, me l’ha ben jugada. Va resultar, fixa’t bé la mala intenció d’aquella barjaula, que va fer que el seu macarró li fotés una pallissa i li deixés la cara com un tomàquet amb un ull de vellut i tot. Tot seguit, en aquest estat, es va presentar a una comissaria i em va denunciar per maltractaments. Bé, ja saps com està ara mateix això de la violència de gènere.... D’immediat la policia em va venir a buscar. Em van emmanillar davant de tots els veïns i em van fotre al calabós. Dues nits hi vaig estar. Sortosament per a mi, vaig poder alliberar-me de la situació que patia quan els policies després de fer un estudi profund, van veure que el meus punys i palmells no tenien cap senyal de haver picat amb força la cara d’aquella meuca.... Va ser molt desagradable. Els policies em van dir després que podia presentar una denúncia contra aquella mala dona però vaig decidir oblidar-me’n, no fos que el seu macarró o algú altre de la seva colla, em sortís un dia pel carrer i m’estovessin de valent. En fi noi... Ja veus com s’acaba tot. El pitjor de tot plegat es que també ha desaparegut la possibilitat de cardar. No és que ho fes gaire sovint, ja que com pots comprendre a la meva edat ja no estic per a massa romanços, però era una delícia grapejar aquelles carns tan excitants. Ara si que s’ha acabat del tot i per sempre més.
-Malgrat la plorada, veia l’Aureli ara, molt més tranquil, després de l’angoixa que devia haver passat amb aquell afer amb la sud-americana.. De seguida em vaig adonar que estava força més prim. Probablement la dona l’havia fet aprimar o bé ell mateix, per tal de fer més goig al costat d’aquella dona tan esplèndida, havia decidit cuidar-se i millorar la seva figura. Després em va explicar que va ser per indicació d’ella, que feia gimnàstica i que a més a més cada matí caminava dues hores a bon pas, i que a vegades repetia la passejada a la tarda.
A partir d’aquella ensarronada que va patir, vam tornar a veure’ns sovint. Se’l veia animat i sovint anava a veure la seva filla aprofitant les bones tarifes de les companyies aèries de baix cost. A Anglaterra es guanyava molt bé la vida i tenia una habitació per a ell per quan hi volgués anar. El gendre, el pakistanès, també deia que era molt amable, encara que no s’entenien gaire, ja que només parlava anglès. Una parell de vegades l’any, també viatjava a Qatar, a veure el fill gran, i com que la seva dona, l’ hostessa, estava sempre volant, tenia oportunitat d’estar llargues estones amb el seu noi. Aquestes bones relacions amb els fills malgrat la distància, li endolciren el seu caràcter.
Un dia em trucà per demanar-me que l’acompanyés a l’Hospital de Can Ruti ja que li tenien que fer una colonoscòpia. No es que es trobés malament, però a l’ haver-hi hagut alguns familiars que patiren i moriren de càncer de còlon, era considerat una persona de risc..
-Res, -em digué per telèfon- és cosa d’una hora, però cal anar acompanyat, ja que t’adormen del tot i després per seguretat, convé que estigui amb tu algú fins que et despertes completament. A mi ja m’ho han fet diverses vegades. És emprenyador, perquè t’has d’estar tres o quatre dies menjant molt poques coses i al final només pots prendre líquids, però què hi farem. El pitjor de tot es que la tarda anterior a la prova has de prendre uns sobres de pólvores que et fan venir unes cagarrines enormes per tal d’evacuar tot el que tens als budells.
El dia convingut el vaig acompanyar fins a la sala d’espera del departament d’endoscòpies de Can Ruti. Vam arribar una mitja hora abans de l’hora prevista per a l’exploració, i just després de signar uns papers d’acceptació de la prova, el van cridar i se l’endugueren cap a dins de les dependències. Jo vaig fer temps llegint un diari gratuït. Una mitja hora després em cridaren i una infermera em féu entrar dins d’un despatx on hi havia un metge bastant gran amb bata blanca i ulleres de pasta que em preguntà quin grau de parentesc tenia amb l’Aureli. Jo li vaig contestar que érem només amics. Després em preguntà per la seva família, Vaig haver d’explicar-li que estava divorciat i que els seus fills vivien a l’estranger. Després d’això, va dubtar una mica però al final em digué:
-És que veurà, em trobat un nòdul al còlon del seu amic. N’hem extret una petita mostra per tal de fer un cultiu i saber si és maligne. De tota manera el nòdul és encara petit i es pot extreure amb facilitat sense complicacions.-Em pregà que avisés de totes maneres a la família, i que intentéssim animar l’Aureli, ja que a vegades els pacients es posen molt nerviosos tot esperant els resultats i en fan una muntanya del que en realitat és un granet de sorra. Després esperaren que l’Aureli es desensonyés del tot i el metge ens tornà a repetir als dos el que havien trobat, remarcant tres o quatre vegades que no era per preocupar-se gens ni mica, ja que fins i tot si el nòdul fos maligne l’havien agafat amb molta anticipació. En cap cas va dir la paraula tumor. Jo veia la cara de l’Aureli que es tornava blanca per moments. Estava com esmaperdut, amb la mirada ves a saber on. Ens donaren de seguida un paper de citació per conèixer els resultats de l’examen del nòdul. Un cop a fora, L’Aureli s’esbravà-
-Em passarà com al meu pare !. El pobrissó, no pogué ni gaudir de la jubilació !. De seguida agafà un càncer de còlon i en pocs mesos se n’anà al canyet. No hi va res a fer. El van operar, però només obrir-lo van desistir de fer-li res. El càncer segons ens van dir, s’havia estès arreu. .
Jo vaig intentar calmar-lo pregant-li que no comparés les situacions. A ell li havien trobat un petit nòdul, que no se sabia ni tan sols si era maligne i que a més a més, la medicina i la cirurgia havien avançat moltíssim en els darrers 25 anys. L’oncologia d’avui en dia no tenia res a veure amb la d’abans. Ara, li vaig dir, la majoria dels càncers es curen i a més a més es detecten en las fases inicials.
Els següents dies el vaig anar a visitar cada dia. Ell no es trobava malament ni se sentia res per dins, fet que li va fer alimentar esperances que el tumoret era molt petit i benigne. Es trobava més tranquil i assossegat. El dia de la visita al metge el vaig acompanyar també. Las conclusions del cultiu no eren massa bones. El tumor, el metge ja no parlava de nòdul sinó de tumor, era maligne i calia operar-lo com més aviat millor. Li demanaren els telèfons per tal de poder-lo localitzar-lo de seguida i ens digueren que des d’aquell moment posaven en marxa l’operatiu, i que ben aviat el trucarien per tal de comunicar-li la data exacta de l’operació. Afegí, que tal com estaven en aquells moments les llistes d’espera, això podia significar un retard de dues o tres setmanes com a màxim, però no més, ja que l’operació es considerava urgent.
L’Aureli sortí de l visita totalment enfonsat. Tots els esforços que vaig fer per encoratjar-lo no aconseguiren animar-lo. Li vaig dir de trucar als seus fills i demanar-los si podien estar-se amb ell les properes setmanes. L’Aureli em digué que la seva filla ja li havia avançat la seva intenció d’estar-se amb ell el temps que fes falta. Si fos necessari, li havia explicat, podia demanar suspensió de feina el temps que calgués per cuidar el seu pare.. El vaig convèncer de trucar-la amb el mòbil en aquell mateix instant. Després el vaig convidar a dinar de menú en un restaurant no massa lluny de l’hospital i el vaig acompanyar a casa seva. Per la tarda el vaig telefonar altre cop per veure com estava passant el tràngol.
-Estic més tranquil ja que la meva filla,-em contestà L’Aureli- arriba el cap de setmana i m’ha dit que es quedarà a casa fins després de l’operació. El meu fill també m’ha comunicat que vindrà per a la intervenció. Tot això m’aconhorta. Em fa il•lusió tornar a tenir els meus fills amb mi...encara que sigui en un moment tan dolent com aquest. Em produeix una gran alegria tenir-los altre cop a casa després de tant temps de viure sol.
. Vaig seguir en contacte amb ell, però amb els fills a casa, ja no va ser necessari visitar-lo tan sovint com abans
Al capdavall l’operaren quinze dies més tard. El dia de l’operació ens aplegarem a la sala d’espera molta colla: tres o potser quatre amics i veïns, i els seus dos fills amb el gendre, el pakistanès i la jove filipina. Entre ells parlaven tots en anglès. Tot anà molt bé i l’operació fou un èxit. Segons m’explicà la filla que rebé la informació del metge que va fer la intervenció, el càncer l’havien agafat molt aviat i no esperaven cap complicació posterior. No hauria ni de passar per cap tractament de quimioteràpia. L’endemà el vaig ja poder visitar a la seva habitació. Estava molt content i es trobava bé ja que la ferida de la intervenció havia estat molt petita.
-Miquel, Saps una cosa ?-em digué-Estic molt esperançat. Ja sóc gran, Em resta poc per complir 70 anys, però crec que podré viure encara uns anys més. He tingut la sort de viure en una època de grans avenços mèdics. Només unes desenes d’anys enrere això haguera estat la meva fi..- callà una estona i prosseguí- No paro de pensar en la novel•la: “La vida i la mort d’en Jordi Fraginals de Josep Pous i Pagès. La coneixes ?. Es del 1912. Per a mi la millor novel•la del Modernisme, molt per damunt de Solitud, de Josafat o dels Sots Feréstecs. En ella al protagonista li diagnostiquen un càncer ja molt avançat i el protagonista, desesperat davant del final tan dolorós que li espera, decideix suïcidar-se llançant-se daltabaix d’un barranc.
-Jo no sé quants anys més podré viure, però sens dubte, penso que seran uns quants. Ni els meus pares ni els avis, cap d’ells, van arribar a complir els 70 anys És una sort haver viscut en aquesta època. I és una sort tenir una fills tan gemats...

Galàxia.