Una mala comparació

Era un dissabte d'aquest estiu passat, aquella hora del migdia en la que la calor es fa insuportable i la platja és a vessar de gent torrant-se al sol.
Les gavines volaven pel damunt de la gentada, mentre al fons es veien els pals de les barques balancejant-se al vent. El cel era com de plom, sense una boira, i una lleugera tramuntana, que a Calella no li fa ni fred ni calor arrecerada com està entre els murs de Sant Sebastià i el Cap Roig, mostrava un llunyà i amenaçador horitzó d'onatge coronat de blanca escuma. La llum, augmentada per la blancor de les parets, feria els ulls.
Amb una colla d'amics érem al petit restaurant que l'Antoni té a les Voltes al costat mateix de la platja. Es tracta d'una vella casa de pescadors habilitada com a establiment, amb un petit menjador i una terrassa a primera línia de mar. A aquella hora s'estava més bé a dintre que al ressol de fora, doncs una agradable penombra, que contrastava amb la poderosa llum mediterrània de l'exterior, acollidora i fresca, ens embolcallava.
La muller de l'Antoni, darrera de la barra, en sap un munt de tirar la cervesa, mentre l'Antoni a la cuina prepara uns opulents arrossos a la cassola a l'empordanesa, amb la ceba del sofregit molt treballada que li dona una aparença fosca, quasi bé negra i conjugant una barreja de productes de mar i de muntanya, tal com pertoca al país, la gastronomia del qual prové de la sabia combinació dels productes de pagès i els de la barca.
Voluminós i suat, atabalat, i sempre massa enfeinat, en Jesús, el cambrer, un aragonès que gasta una fina ironia i si bades et pren el pel -especialment si t'ha agafat franquesa- es movia entre les taules.
-"¿No me pediste una cañitaaa?; Pues yo te traigo unaa, jodeeer…" -I et portava una canyeta; una palla de plàstic d'aquelles de xarrupar refrescos.
-"¡Ah; que la querías de cervezaaaa! Pues haber pedido una cañaaa y no una cañitaaaa, hombre!."- I posant mala cara com si estigués enfadat se'n anava cap a la barra a buscar la cervesa, tot fent-se un tip de riure, la qual cosa es feia evident pel sacseig de la seves espatlles de lluitador de "pressing catch".
Estàvem escurant la cassola de ferro, cruspint-nos el que en quedava del magnífic arròs una miqueta caldós que l'Antoni ens havia portat a taula, i ja ens havíem begut una ampolleta d'un vi novell del país, un blanc fresquet i dolcet, d'aquell "que tant agrada a les senyores", segons la coneguda i gastada coartada, que permet quedar com un senyors als partidaris dels reserves d'anyada determinada i d'altres coqueteries de l'esnobisme.
Un petit grup de gent jove van ocupar una taula al costat mateix de la nostra. Venien mullats i semblaven exhaustes. Feien olor de sal, de cabell xop, i de cremes protectores. Era evident que eren de Barcelona, doncs parlaven amb veu alta, amb un inconfusible accent de amples vocals, un català xava, alternant-lo amb un castellà estirat, com aquell dels acudits de quan hom vol fer una caricatura del que se'n diu un "pijo". L'aspecte físic dels nouvinguts era més que lamentable.
Pel que deien, semblava ser que tot just havien desembarcat d'una excussió marítima pel Cap de Begur, on els havia agafat la tramuntana i el mar els havia bellugat una mica.
En Jesús els portava olives, musclos al vapor, xanguet fregit, cloïsses i gambes de Palamós, amb vermuts i cerveses, per fer temps i esperar el corresponent arròs a la manera de l'Antoni.
Assedegats i afamats anaven picant i bevent, i per torns anaven al bany a canviar-se i arreglar-se una miqueta. Ells tornaven amb shorts secs estampats i camises blanques de fil, lluint un pentinat llepat, com aquell dels antics cantants de tangos. El seu bronzejat destacava la blancor de les dents que mostraven al somriure. Elles sortien amb uns llampants biquinis i uns vels nuats a la cintura a tall de faldilla, que no amagaven la generositat de les seves formes opulentes. Un lleu perfum a colònia cara les embolcallava. Eren gent jove i, aparentment, feliç i frívola.
Ja instal·lats i acomodats, li recriminaven a un de la colla, que semblava ser el que havia patronejat la singladura, l'haver posat la potent motora a tot gas rumb al nord i proa a les ones, per la qual cosa, o era un mariner inexpert, o s'havia dedicat a posar en perill, per imprudència, o per afany d'aventures, a la colla, a la que els havia dedicat una bona remullada i un mareig, apart de la por que havien passat pel perill de bolcar, coses de les que de mica en mica s'anaven recuperant amb els vermuts i el pica pica.
Una rossa vistosa, amb tota la evidència de la seva anatomia com a carta de presentació, es queixava amb veu cridanera:
"Ostres tu, quina mar!. La barca saltant per damunt de les ones; l'aigua passant-nos pel damunt i tots en remull!. I el Fede, fotent-li canya als no se quants cavalls de la motora !. Quina passada tios, escolteu: jo tenia molt de fred i estava marejada com una sopa!. Ara entenc als pobres negres que venen de l'Àfrica amb una "patera"; així arriben els pobrissons que els han d'ingressar per hipotèrmia...!.
I tot just acabar de dir això, en Jesús, com una beneïda aparició, va apropar-se a la taula, portant una monumental i fastuosa cassola d'arròs, que va dipositar curosament i va començar a servir-la.