Cercador
Un error de registre
Un relat de: Aljezurful- Compartir:
En Salvador Montornès i Roca és un típic cas de personatge malentès. Va néixer un febrer d’aviat farà trenta anys tot i que a la partida de naixement hi consta un novembre d’en fa seixanta-cinc, va néixer home, però a registre el van inscriure com a dona i, llevat néixer a Camprodon, sempre va constar com a nascut a Valverde del Camino, Província de Huelva.
Els seus pares van intentar-ho tot i més per canviar les errades i ajustar-se a la realitat, però la burocràcia, la imperícia del funcionariat i el propi sistema hermètic d’un Estat feixuc i immobilista feren que el seu cas quedés sempre com a un expedient extraviat o acumulant pols sobre la taula d’un gris funcionari que es desvivia esperant l’hora d’anar a esmorzar.
Després de multitud de recursos i cassacions i quan el temps havia ja esvaït tant les esperances com la memòria, un dia qualsevol arribà una carta que duia un segell del Tribunal de Justícia de la Unió Europea. En ella es reconeixien totes les errades administratives recaigudes sobre en Salvador Montornès i Roca i s’instava a l’Administració Española a rectificar de manera immediata i amb efectes retroactius la situació generada.
Aquell dia però el carter no va trobar ningú. Havien sortit tots de casa a la celebració que els fills havien organitzat a sa mare per festejar la seva anhelada jubilació. Una bonica vetllada al restaurant La Cantina del Puerto de Huelva, lloc emblemàtic i carregat de records per haver estat el lloc on, feia ja una colla d’anys, ella havia conegut al seu marit (traspassat un any enrere) i on, ara, l’esperaven també la majoria dels seus companys de feina que li tenien preparat un bonic llibre carregat de dedicatòries i efemèrides acumulades al llarg de tots els anys. Fou una nit emotiva.
Hores més tard quan la Maria del Carmen Romero Corralejo va trobar una carta a la bústia, no s’ho va rumiar dues vegades. Va pensar amb el trasbals que suposaria pels seus fills assabentar-se ara de tot aquest assumpte passat i oblidat. Pensant en ells i pensant també en la duresa d’assumir que li podien encara mancar trenta-cinc anys per jubilar-se va arrugar la carta i la va tirar a les escombraries. Tampoc volia perdre la pensió de viudetat del seu Manolo.
No cal dir que mai ningú demanà l’execució de Sentència.
Els seus pares van intentar-ho tot i més per canviar les errades i ajustar-se a la realitat, però la burocràcia, la imperícia del funcionariat i el propi sistema hermètic d’un Estat feixuc i immobilista feren que el seu cas quedés sempre com a un expedient extraviat o acumulant pols sobre la taula d’un gris funcionari que es desvivia esperant l’hora d’anar a esmorzar.
Després de multitud de recursos i cassacions i quan el temps havia ja esvaït tant les esperances com la memòria, un dia qualsevol arribà una carta que duia un segell del Tribunal de Justícia de la Unió Europea. En ella es reconeixien totes les errades administratives recaigudes sobre en Salvador Montornès i Roca i s’instava a l’Administració Española a rectificar de manera immediata i amb efectes retroactius la situació generada.
Aquell dia però el carter no va trobar ningú. Havien sortit tots de casa a la celebració que els fills havien organitzat a sa mare per festejar la seva anhelada jubilació. Una bonica vetllada al restaurant La Cantina del Puerto de Huelva, lloc emblemàtic i carregat de records per haver estat el lloc on, feia ja una colla d’anys, ella havia conegut al seu marit (traspassat un any enrere) i on, ara, l’esperaven també la majoria dels seus companys de feina que li tenien preparat un bonic llibre carregat de dedicatòries i efemèrides acumulades al llarg de tots els anys. Fou una nit emotiva.
Hores més tard quan la Maria del Carmen Romero Corralejo va trobar una carta a la bústia, no s’ho va rumiar dues vegades. Va pensar amb el trasbals que suposaria pels seus fills assabentar-se ara de tot aquest assumpte passat i oblidat. Pensant en ells i pensant també en la duresa d’assumir que li podien encara mancar trenta-cinc anys per jubilar-se va arrugar la carta i la va tirar a les escombraries. Tampoc volia perdre la pensió de viudetat del seu Manolo.
No cal dir que mai ningú demanà l’execució de Sentència.
Comentaris
-
Errors que marquen[Ofensiu]Montseblanc | 18-10-2023
Gairebé surrealista i, a la vegada, possible. L'ésser humà s'acostuma a tot, fins i tot als errors que poden marcar tota una vida.
-
Bona![Ofensiu]llpages | 01-10-2023 | Valoració: 10
Una història que ben segur que trobaríem el seu equivalent real. Amena, divertida, amb el punt de surrealisme que tan m'agrada, excel·lent!
-
errades[Ofensiu]Atlantis | 30-09-2023
que canvien una vida. Amb sentit de l'humor i crític amb la burocràcia de tot plegat.
-
errades[Ofensiu]Atlantis | 30-09-2023
que canvien una vida. Amb sentit de l'humor i crític amb la burocràcia de tot plegat.
-
La burocràcia....[Ofensiu]Rosa Gubau | 29-09-2023
i les administracions, segures?- no ho sé, Lentes? Segur. Errors? Encara més. Quin dibuix acabes de fer d'una situació ,que ben bé podria ser una realitat. I que amb aquest sentit de l'humor que li has afegit, ha acabat sent un relat molt divertit i encertat.
Molt bo Aljezurful.
Rosa.
