Cercador
Un innocent canvi de vocal
Un relat de: Aljezurful- Compartir:
Quan la Carolina va conèixer a en Pere no li va dir mai res al seu marit, en Santi.
Amb en Pere primer quedaven una estona per xerrar abans d’entrar al gimnàs, després varen quedar per dinar els dilluns i aviat s’hi varen afegir els dimecres i quasi sense demanar-ho també els dijous i, més tard, quan varen quedar per sopar ja sabien què demanarien de postres.
En Santi no parava de treballar (pres d’un desfici que perseguia l’objectiu que als seus no els hi faltés mai res). Sortia ben aviat al matí i arribava tard a casa. I aquesta rutina l’arrossegava també molts caps de setmana. Trucava als proveïdors, preparava pressupostos, feia inventaris i, sobretot, càlculs per arribar a fi de mes i dedicar els beneficis a la seva família.
La Carolina un dia va emportar-se als nens al parc d’atraccions aprofitant que en Santi estava a l’oficina. Allà va trobar-se, ves per on, amb en Pere. En Pere va ser encantador amb els nens i els nens estaven encantats amb l’amic de la mama. I un altre dia ho van tornar a repetir. I després un altre cop. I també varen anar a la platja i al cinema i a menjar sushi.
A en Santi però, a poc a poc el fet d’anar a treballar se li va esdevenir una tasca complicada. Complicada sense, al principi, saber-ne el perquè. El despertador sonava quan encara tenia molta son, el viatge a l’oficina se li feia cada cop més llarg, les tertúlies radiofòniques més angoixants, la recerca d’aparcament més i més complicada, les reunions amb els clients avorrides i els càlculs li provocaven sopor. Feia temps que quan arribava a casa la Carolina encara no havia arribat i llavors era ell qui pagava a la cangur que, mastegant xiclet amb la boca oberta, agafava els diners amb cobdícia i marxava amb els auriculars posats sense quasi acomiadar-se. Llavors, en Santi s’estirava i plorava abans de dormir carregat de marriment.
La Carolina arribava a casa molt cansada, no gosava dir res a en Santi perquè dormia. Rutinàriament anava a l’habitació dels nens, els tapava amb l’edredó i els hi feia un petó. Després es dutxava ràpidament i encara trobava temps per intercanviar-se uns quants missatges amb el seu amic abans de dormir carregada d’il·lusions.
Un dia, de camí a la feina, en Santi va rebre la trucada d’un company que li va explicar un rumor. Llavors notà com el pit se li oprimia i començava a fer-li mal el braç. No va tenir temps a parar el cotxe.
I un dimarts qualsevol de desembre, els nens, encara petits i quan havien après sense problemes a viure amb menys, passejant amb la mama i el seu amic pel mercat de Santa Llúcia tot d’una varen esclatar a riure plegats perquè el petit de tots pronuncià erròniament una vocal i en comptes de Pere, al Pere, li va dir Pare. La Carolina no va dir res. I aquest nom se li quedà ja per sempre.
Amb en Pere primer quedaven una estona per xerrar abans d’entrar al gimnàs, després varen quedar per dinar els dilluns i aviat s’hi varen afegir els dimecres i quasi sense demanar-ho també els dijous i, més tard, quan varen quedar per sopar ja sabien què demanarien de postres.
En Santi no parava de treballar (pres d’un desfici que perseguia l’objectiu que als seus no els hi faltés mai res). Sortia ben aviat al matí i arribava tard a casa. I aquesta rutina l’arrossegava també molts caps de setmana. Trucava als proveïdors, preparava pressupostos, feia inventaris i, sobretot, càlculs per arribar a fi de mes i dedicar els beneficis a la seva família.
La Carolina un dia va emportar-se als nens al parc d’atraccions aprofitant que en Santi estava a l’oficina. Allà va trobar-se, ves per on, amb en Pere. En Pere va ser encantador amb els nens i els nens estaven encantats amb l’amic de la mama. I un altre dia ho van tornar a repetir. I després un altre cop. I també varen anar a la platja i al cinema i a menjar sushi.
A en Santi però, a poc a poc el fet d’anar a treballar se li va esdevenir una tasca complicada. Complicada sense, al principi, saber-ne el perquè. El despertador sonava quan encara tenia molta son, el viatge a l’oficina se li feia cada cop més llarg, les tertúlies radiofòniques més angoixants, la recerca d’aparcament més i més complicada, les reunions amb els clients avorrides i els càlculs li provocaven sopor. Feia temps que quan arribava a casa la Carolina encara no havia arribat i llavors era ell qui pagava a la cangur que, mastegant xiclet amb la boca oberta, agafava els diners amb cobdícia i marxava amb els auriculars posats sense quasi acomiadar-se. Llavors, en Santi s’estirava i plorava abans de dormir carregat de marriment.
La Carolina arribava a casa molt cansada, no gosava dir res a en Santi perquè dormia. Rutinàriament anava a l’habitació dels nens, els tapava amb l’edredó i els hi feia un petó. Després es dutxava ràpidament i encara trobava temps per intercanviar-se uns quants missatges amb el seu amic abans de dormir carregada d’il·lusions.
Un dia, de camí a la feina, en Santi va rebre la trucada d’un company que li va explicar un rumor. Llavors notà com el pit se li oprimia i començava a fer-li mal el braç. No va tenir temps a parar el cotxe.
I un dimarts qualsevol de desembre, els nens, encara petits i quan havien après sense problemes a viure amb menys, passejant amb la mama i el seu amic pel mercat de Santa Llúcia tot d’una varen esclatar a riure plegats perquè el petit de tots pronuncià erròniament una vocal i en comptes de Pere, al Pere, li va dir Pare. La Carolina no va dir res. I aquest nom se li quedà ja per sempre.
