"Fermé"

L’Andreu Isern recordava aquells temps on no sortia de casa sense comprovar unes set o vuit vegades que la clau de pas del gas estigués tancada perquè li venia al cap la casa volant literalment pels aires i cremant com un ninot de falles. Independentment , per si de cas havia quedat alguna bombolla de gas a les canonades, revisava també totes les claus dels fogons, una a una, per assegurar-se que quedaven completament clausurades. Segons més tard, els ensumava pacientment per certificar l’absència de metà.

Fet això, verificava (mentre la seva dona blasfemava des de l’ascensor, culpabilitzant-lo de què sempre feien tard per culpa seva) que totes les portes estiguessin tancades per, en cas d’incendi, estanquitzar la casa en la mesura del possible mentre arribaven els bombers (se’ls imaginava felicitant-lo per la seva conducta tan preventiva mentre només donaven per perdut el quartet on guardaven el post de planxar). Tot estava justificat.

Comprovava les aixetes de la casa impregnat per un pensament dominant on les veia vomitant aigua i emplenant la casa com si fos una bassa fins que els forjats cedien i es desplomaven tots xopats deixant anar, carrer avall, tota l’aigua acumulada com un torrent del Maresme al mes de setembre. I, amb aquesta imatge al cap, tancava la clau general d’aigua fent pressió sobre la mànega en dues rondes de quatre (total vuit) en la direcció de tancament (una, dues, tres, quatre i repetia una, dues, tres quatre).

Auditava que tots els endolls estiguessin alliberats de qualsevol aparell que pogués provocar una sobrecàrrega fortuïta (els veia expulsant foc i cremant-se internament passant per tot el cablejat de la casa) . Revisava els interruptors de la llum un a un, passant el dit (sempre el mateix) suaument en dues tandes de quatre per confirmar que no quedaven a mig tancar i, per tant , poguessin provocar un cort-circuit (de fet, li semblava fins i tot sentir el zzzt zzzt dels connectors a mig funcionar i a punt de cremar-se).

Desconnectava l’antena de la televisió no fos que un llampec malintencionat escopís tota la seva càrrega contra el cablejat i s’imaginava una llum blavosa que s’apoderava del televisor i el feia explotar fent volar guspires taronges sobre el sofà i cremant-lo bravament amb unes flames que, famèliques de destrucció, saltaven a les cortines per devorar-les sense compassió i, no satisfetes, arrasaven amb tot el que trobessin a la vora amb uns limits que s’eixamplaven sense fi.

Baixava tots els diferencials menys, a contracor, el de la nevera (ja que un cop ho va fer i varen tardar dies a treure’s la pudor del pollastre consumit que havia quedat al congelador).

La penúltima cosa que feia era tancar bé totes les persianes estirant el recollidor vàries vegades per asseverar-se que no havia quedat cap marge estret a sota que en facilités la pujada, passant-li pel cap una imatge clara d’un parell o tres amics de l’aliè que, lluint antifaços negres (una mica ridícul, si però ...) , aixecaven les persianes sense dificultat posant-hi els dits per sota.

Tot acabava amb el ritual de tancament de la porta d’entrada de la casa: girava la clau dues vegades i després desfeia el moviment una altra vegada, i això ho repetia en dues tandes de dos. No es treia del cap la imatge de la porta mal tancada que, restant simplement ajustada ofrenava a tercers tot el que hi havia dintre. Un cop tancada, agafava el pom i empenyia la porta sis vegades en dues tandes de tres. El ritual acabava amb la dona esbufegant enfadada i els fills rient-se’n d’ell.

Sovint, un cop tenien el cotxe carregat i estaven a punt de sortir s’inventava l’excusa de que s’havia deixat alguna cosa al pis per poder, de nou, pujar, obrir la porta i assegurar-se que el cable de l'antena estigués desconectat i que la clau del gas, els fogons, la clau de l’aigua, les aixetes, els endolls, els interruptors, les persianes i les portes interiors estiguessin ben tancades. En sortir, repetia el ritu de la porta. Així i tot, sempre marxava amb el cor encongit.

Un dia es va prometre que canviaria i , sense deixar la litúrgia de tancaments, va suprimir una de les rondes de comptatge de seguretat. L’angoixa l’apoderava, però no deia res.

Aquell diumenge d’agost varen, per fi i després d’una interminable cua, aparcar el cotxe prop de la platja de La Riera Xica de Sitges. Varen descarregar totes les coses i, un cop trobat el forat per plantar les tovalloles, es va excusar a la dona dient que anava a comprar tabac. Ella el mirà desafiant. A l’arribar al cotxe va comprovar que totes les portes estiguessin tancades, maleter inclòs. Una dues tres i la següent, una dues tres, i la següent, i així fins a cinc vegades. Durant la cerimònia, una parella afamada per trobar un lloc per estacionar (que observava, el ritual amb deteniment des de feia estona mentre esperaven una determinació) va decidir acostar-se i parar el seu cotxe al seu costat per preguntar si tenia intenció o no de marxar i l’Andreu Isern, tot suat, va dir que no. Al marxar, esperonats per la pèrdua de temps, li varen deixar anar entre rialles i un xic de sorna un “cierre bien el coche que aquí roban mucho... ¡ah! y vigile con el sol no le vaya a explotar el motor”.

Conduint amb presses per l’autovia de Castelldefels direcció Barcelona, rebé una trucada de la dona que, preocupada (més aviat enfadada), li preguntava on collons era. L’Andreu va contestar un sobri i concís “no n’has de fotre res”. I al penjar es va tocar el cor compungit en veure una columna de fum que venia d’un lloc imprecís de l’horitzó barcelonauta.