La casa dels masovers

En Domenico Cappellari vivia sobre el jaç de la comoditat amb els ingressos que li aportaven els seus negocis de comerç de la pell. Tenia un masover, en Pedro Ceravolo que, mal pagat, dormia juntament amb la seva dona, les quatre filles i la sogra en una habitació humida sobre un tou de palla plena de puces en la casa més vella del poble: La casa dels masovers.

En Pedro, barret en mà, acostumava a demanar un augment de mesada a en Domenico per tal de fer més tolerable la seva misèria. Quan rebia un no per resposta, llavors mig empipat i mig resignat sempre advertia a en Domenico que era bo no oblidar que la vida tot és equilibri i que quan un és pobre ho és per tal que un altre pugui ser ric. El mateix passava entre països, afegia, així no es trencava l'equilibri natural de la humanitat. En Domenico se'n reia. Ximpleries de pobre, pensava.

Un dia en Pedro va morir i en Domenico va fer fora a la família perquè no li eren de menester. A més li feia falta la cofurna per als nous masovers que volia contractar. No va sentir cap remordiment.

Varen passar els mesos i no trobava masover. Tants com el temps en què tardaren a edificar un casalot senyorial al costat de casa seva i on varen anar a viure els Montefeltro, una família benestant de la capital emparentada amb l'alta burgesia que regentaven una pedrera.

A en Domenico a poc a poc, aguditzat per la seva desídia en el treball, el negoci va començar a anar-li malament. Acostumat com estava en només parar la mà i a viure sempre de l'impuls de la inèrcia, no va saber ni veure ni afrontar la penúria que li venia a sobre. Per pagar deutes i per fer fora al personal va vendre's la casa. Ell i la seva família es van quedar al buit tuguri dels masovers. Primer temporalment (o això pensava) i després per sempre més.

La casa on sempre havien viscut la varen tirar a terra i hi van construir uns jardins annexos a la casa dels Montefeltro.

Quan la gana ja era un membre més de la família, empassant-se l'orgull va anar a casa els Montefeltro a demanar feina. Qualsevol li anava bé. Amb la porta mig tancada li varen dir que no necessitaven ningú, que si algun dia els hi calgués ja li dirien alguna cosa.

Passats els anys i mentre amb sentiment veien passar els carros pomposos dels Montefeltro i durant les nits fredes escoltaven les seves fastuoses festes on les filles de l'acabalat pedrer cantaven mentre algú tocava virtuosament el piano, en Domenico es va posar malalt. La mala alimentació i el fred li varen suposar una estocada final.

Mentre agonitzava va sentir com una de les dones del poble que vetllava al moribund deia que als boscos del costat de la casa dels Montefeltro hi construirien un palauet per un Duc arribat de Ginebra.

Morint-se va pensar en tot, fins i tot en aquell equilibri que esmentava sempre en Pedro Ceravolo. I, en el seu darrer sospir va mirar per la finestra per veure-hi, de lluny, el Senyor Montefeltro que semblava discutir amb algú. Era l'enviat del president de la regió, el mateix que recentment no li havia renovat la franquícia de l'explotació de la pedrera més gran de la comarca.

Els ulls se li van tornar vidriosos i els hi van haver de tancar alhora que la vella casa dels masovers esperava, pacient, els nous inquilins.