Un dia qualsevol...

Un relat de: Ibeth
El despertador de L'Eric va sonar d'hora com cada matí. Primer una alarma, per acabar engegant-se una emissora de ràdio local. Després de mandrejar una estona al llit, pensant en la conversa telefònica de la nit anterior amb la seva mare, va decidir llevar-se. Es va posar la bata, que tenia recolzada a la cadira vora el llit i es va dirigir badallant al bany. La mare estava preocupada per ell i el trucava cada vespre per saber com estava. Li costava acceptar que ja era capaç de sortir-se'n sol, que tot ocell, més tard o més d'hora ha de sortir a volar per ell mateix. El sol ja havia omplert de llum tota l'estança. Va tancar la porta i es va espavilar, rentant-se la cara amb energia. D'ençà que s'havia decidit a viure sol, la seva mare el trucava a totes hores, per preguntar-li si li feia falta res, si necessitava ajuda, de vegades estava temptat a dir-li que si, hi havia tasques que sovint se li feien molt feixugues. L'Eric va trigar una mica a preparar totes les coses per a la dutxa. S'havia après una rutina molt estricte, que no alterava mai abans d'esmorzar, era important per ell. Constava d'uns petits exercicis gimnàstics, la dutxa, cara neta i a esmorzar. Mirant-se al mirall va pensar que a la mare no li agradaria veure'l amb tanta barba, però ara era a casa seva i podia decidir per ell mateix si afaitar-se o no. S'havia deixat la roba neta preparada la nit anterior, delicadament plegada i disposada sobre el banc de fusta, sota la finestra. La va agafar. Es va vestir a poc a poc i finalment es va dirigir a la cuina, xiulant la cançó que sonava a la ràdio, que li recordava els vells temps a l'institut, ballant a la disco amb la Núria, Ja no l'havia tornat a veure, des de la ultima festa de fi de curs. Mentre la llet s'escalfava al microones, va posar unes torrades a fer. Va posar un tovalló i alguns coberts a taula, va introduir la càpsula de cafè a la cafetera i es va deleïtar per uns segons, amb l'aroma del cafè torrat. Va mirar per la finestra i just com sempre abans de poder arribar a veure el carrer, va sonar l'alarma del microones. Recordava la discussió absurda sobre a quina alçada havia d'estar el microones, per què li fos fàcil de fer servir, i se li va escapar un somriure, ell sap que ho fa perquè l'estima, però de vegades, el treu de polleguera. La llet ja estava llesta, ding! I les torrades també. Ho va disposar tot junt sobre la safata i amb certa dificultat i equilibri ho va portar fins a la taula. Seguidament va obrir la nevera per agafar la melmelada i la mantega. Va sentir la frescor en obrir la porta i va recordar la de vegades que la mare, l'havia renyat. -. No ho facis sol!! Que et pots tirar alguna cosa per sobre i fer-te mal!!.- De camí a taula un ganivet del calaix i per fi! Amb un somriure als llavis es va disposar a prendre's el merescut esmorzar. Mentre escoltava al locutor de ràdio parlar del trànsit i recordant per un instant el maleit accident. Va encaixar la cadira de rodes a l'espai reservat per ell i va seguir gaudint d'aquell matí tranquil abans de posar-se a treballar, pensant tant de bo al carrer i a la feina em pogués sentir tan autosuficient com aquí.

Comentaris

  • Una descripció...[Ofensiu]
    AVERROIS | 19-10-2014 | Valoració: 10

    ...molt acurada d'un dia normal per una persona sense dificultats de movilitat. Ens sembla senzill qualsevol cosa que fem amb naturalitat, però no sabem la realitat de les persones que han de lluitar per petits entrebancs que sembla no tenen importancia.
    En fi, una lluita constant que de mica en mica sembla haver compromes a la gent. Espero que dintre de poc les dificultats siguin eliminades i la qualitat de vida arribi al cent per cent.
    Una abraçada.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Ibeth

Ibeth

14 Relats

47 Comentaris

6236 Lectures

Valoració de l'autor: 9.99

Biografia:
Nascuda al Vallès. Soc Enginyera Informàtica, Sempre m'he sentit atreta per l'escriptura, tot i que mai he estat prou valenta per compartir cap dels meus escrits, perque quan els comparo amb tot el que llegeixo, trobo que els hi falta alguna cosa... però m'he animat a fer un curs i penso que la millor manera de trobar allò que falta és compartir-los i potser així algú, s'animarà a dir-me com els puc millorar...al capdevall ningú neix ensenyat. Agrairé qualsevol comentari, bo o dolent, sempre amb ànim constructiu...es clar.

Gracies per endavant.