Desig

La lluna sembla vestida de festa aquesta nit. Observa brillant com ell lluita amb la sorra corrent per la platja. Els texans arremangats a mitja cama i descalç. La humida brisa li ondula els cabells i infla juganera l'esquena de blanc. El seu cor desbocat batega més de pressa cada cop. I de sobte la veu... És tan sols el retall de la seva figura desdibuixada sobre el mar plata, il·luminat per la lluna. Ella l’espera pacient, impertorbable... deixant que les ones s’atreveixin a tocar-la. La seva calma l'asserena i apaivaga els seus anhels per un moment. Però l’emoció continua jugant amb insistència dins les seves entranyes, proporcionant-li una agradable sensació de vertigen..., ja arriba.
Alenteix les seves passes i respira profundament, assaborint cada bri d’aquella olor salada i fresca d’una mar de primavera. El xiscle estrident d’una gavina matinera el distreu per uns instants i unes gotes de suor rellisquen per l’esquena. La pell eriçada i per fi la mira de prop. Li fa un petó i s’asseu al seu costat, amb timidesa. Acluca els ulls reprenent la calma i deixant que el cor retorni al seu ritme normal. La lluna és més bella i més gran que mai.
Ella deixa entreveure una part del seu cos a través de la roba. Ell la mira amb desig i l’abraça. A poc a poc retira amb amor la tela. Recorrent delicadament cada corba, cada sot. El seu tacte fred i suau, li accelera el cor novament. Estreny el seu cos contra el de ella i empeny amb força... ja no pot esperar més. El seu cos es tensa, ella es resisteix, la respiració s’accelera... Les paraules ja no funcionen, la suor s’escorre entre les celles i finalment cedeix... Una onada ferotge els arrossega per fi mar endins. Ell salta àgilment dins la barca, deixa el cap tirat a la sorra i mira amb passió a l’infinit...Ja ets meva!... pensa en veu alta, mentre acarona el timó de la nau. La lluna se'l mira inquieta i sàvia... i pensa: això tot just comença, no és pas un final.