Diari D'Ensija

Un relat de: Ibeth
Divendres 11 d’Octubre de 2013

Bona nit Diari, avui és molt tard, hem tingut un dia molt llarg i dur. Aquest cap de setmana tenim divuit reserves per dormir, amb esmorzar i sopar, així que hem hagut de carregar de valent. Per sort hem comptat amb l’ajuda de la Sonia i l’Arnau, per tal de posar-ho tot apunt. Gràcies a ells, només hem hagut de fer dos viatges. Crec que he carregat un pèl massa la motxilla a l’últim viatge, perquè encara em fan mal les espatlles, i és que no tenia cap intenció de tornar a baixar i pujar els gairebé 5 km que separen el refugi de la Font freda. Quan hem arribat per fi a la planella gran, per fer una parada, després de la dura ascensió pel pendent pedregós, ens em trobat a en Pau, amb el seu ramat de cabres, semblaven hipnotitzades per l’omnipresent Pedraforca, no m’estranya gens, aquest paratge és incomparable. En Pau ha decidit baixa-les ja, per passar l’ hivern en zona més càlida, encara no ha fet gaire fred aquest any, però la previsió no es gaire bona de cara a la setmana vinent, així que ha decidit avançar feina.

En arribar al refugi, en Pere i jo ens hem quedat a netejar i preparar les coses per demà, mentre la Sonia i l’Arnau han anat a buscar llenya. Però la sorpresa ha estat que, en comptes de llenya, han portat un cabrit accidentat, l’han trobat bramant a prop de la font, congelat de fred entre la poca neu que queda, de la setmana passada. L’hem entrat al refugi, li hem donat escalfor i llet, però no ha volgut menjar res, no para de tremolar, ara ja ni es queixa, el pobret està molt dèbil. Hem intentat contactar amb en Pau per ràdio, però ha estat impossible, demà al matí ho tornarem a provar.

Dissabte 12 d’Octubre de 2013

Per fi vam contactar amb en Pau, ens ha demanat si podem cuidar del cadell un parell de dies, mentre mira de trobar la manera de baixar-lo. Ja no ens bé d’ una reserva més, li ha dit en Pere, amb aquell somriure que té, però jo no crec que aquesta criatureta pugui aguantar amb la pota trencada ni un dia més. Els excursionistes que arriben estan encantats, li donen de menjar i entre tots en tenim cura, li procurem escalfor, ni que sigui humana, es fa difícil mantenir el refugi calent a tothora. Aquesta tarda han baixat molt les temperatures i el pobre, s’ha estat queixant de dolor contínuament, mantenir-lo viu ratlla la crueltat, però ens hi hem compromès, encara que no hi estiguem tots d’acord. Hi ha hagut un moment, cap el vespre que ens em posat una mica nerviosos. L’Arnau ja estava decidit a baixar el cadell, dins d’una motxilla, però al pobre animal no el podem ni tocar, del mal que té. Al final l’Arnau molt estressat, ha cridat, si el deixem aquí es morirà!!... llavors, un excursionista, de Reus, que es queda a dormir, ha dit amb molta raó, que la mort, de vegades no és el pitjor destí, que pot tenir una petita cabreta.

Diumenge 13 d’Octubre de 2013

Ahir a la nit, mentre escrivia les ultimes ratlles d’aquest diari, la cabreta es va adormir per fi, de pur esgotament, em vaig quedar una estona mirant com respirava amb dificultat, estava tant prima..., no havia menjat res des de que la vam trobar. Just abans d’adormir-se em va mirar amb aquells ulls tendres que només els cadells saben posar. Semblava tranquil, va tancar els ulls lentament i ja no els ha tornat a obrir. El patiment d’aquesta pobre criatura ha acabat per fi. Hem avisat a en Pau per radio perquè no pugi, que ja no cal, no s’hi ha amoïnat gaire, la vida és així i nosaltres em fet tot el que hem pogut. Els excursionistes han marxat tristos i li han volgut fer un últim adéu, tot plegat, era una mica còmic, només és una cabra, pensava jo. Però les paraules que ha dit l’excursionista de Reus m’han fet reflexionar i crec que son una bona ensenyança per a tots, sobretot per als més petits, dubtàvem si enterrar-la o deixar-la arran de terra.

En Pere em crida. Ostres, ja són les vuit!! Quina ràbia, no tinc temps d’explicar-ho!!!. Hem de marxar. Avui ja baixem!! Ens queden per davant uns 11 km de ruta, pujant i baixant per rierols i pendents pedregosos amb un desnivell de 650 m. Fins la propera!.

Dissabte 3 de Maig de 2014

Hola Diari, Ja torno a ser aquí, aquest cop he pujat sola, tenim una reserva de 16 persones per aquest cap de setmana, ahir vaig estar tot el dia pujant i baixant material, per sort, els inquilins no han arribat fins al migdia i encara he pogut descansar una mica, abans que arribessin. Mentre dinaven fora, ajaguts per terra davant del refugi, un vailet molt eixerit, d’uns 6 o 7 anys ha fet una troballa molt peculiar. Després d’ensenyar-la als seus pares i a la resta d’acompanyants, l’he vist. Era un petit os de cabra, una pelvis, per ser exactes, el nen estava emocionat intentant esbrinar a qui podia pertànyer aquell fantàstic os. He deixat que imaginessin, entre tots, tota mena de històries i finalment després de sopar, quan els tenia a tots arraulits a la vora del foc, m’he assegut amb ells i els he explicat la trista historia de la cabreta accidentada. En veure la carona trista del petit explorador, contemplant el seu tresor, il·luminat breument pel foc, entre les seves mans, he pensat que era el moment de repetir les paraules d’aquell expert excursionista de Reus. No estiguis trist petit explorador, li he dit. Perquè aquesta cabreta ha donat vida a un munt d’animalons: els voltors es varen beneficiar de la seva carn, els insectes i els cucs també van gaudir d’un banquet suculent, els corbs i finalment el trencallós van acabar assaborint el seu trofeu. Ara la petita cabreta, vola pels aires o s’arrossega per terra, és una mica a tot arreu, donant vida a la variada i fantàstica fauna i també a la flora de la nostra comarca. D’aquesta manera igualment, els animals que s’han nodrit de la seva carn, també moriran algun dia, oferint els seus cossos als altres, esdevenint d’aquesta manera eterns per sempre, dins el cicle natural de la vida, com ha de ser. Al petit explorador se li ha il·luminat la cara quan ha sentit parlar del trencalòs. La vida a la muntanya és salvatge i es fa difícil de pair, a vegades, però si alguna cosa és segura, és que mai s’atura i tot reneix de nou, cicle rere cicle. Fins molt aviat diari.

Comentaris

  • Gràcies[Ofensiu]
    Lecram | 28-02-2017 | Valoració: 10

    Ibeth per aquests petits retalls del diari que mostren aquesta petita però tendra història viscuda a la muntanya...és increïble la dimensió que prenen les histories explicades a la vora d'una llar de foc.

    M'agradat molt, seguiré llegint-he.

  • Refugi[Ofensiu]
    aleshores | 21-05-2014

    El ple contacte amb la natura, descobreix la cruesa, però aquesta, inevitable, no es pot confondre amb la crueltat, aquesta intenció afegida, que no té raó de ser, i és només un reflex de la nostra impotència,

  • entendridor[Ofensiu]
    Ester Sense H | 20-05-2014 | Valoració: 10

    Se li agafa afecte als animals

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Ibeth

Ibeth

15 Relats

49 Comentaris

7068 Lectures

Valoració de l'autor: 9.99

Biografia:
Nascuda al Vallès. Soc Enginyera Informàtica, Sempre m'he sentit atreta per l'escriptura, tot i que mai he estat prou valenta per compartir cap dels meus escrits, perque quan els comparo amb tot el que llegeixo, trobo que els hi falta alguna cosa... però m'he animat a fer un curs i penso que la millor manera de trobar allò que falta és compartir-los i potser així algú, s'animarà a dir-me com els puc millorar...al capdevall ningú neix ensenyat. Agrairé qualsevol comentari, bo o dolent, sempre amb ànim constructiu...es clar.

Gracies per endavant.