Un, Dos, Tres... JA!

Un relat de: Ibeth
Icelaky:
Tot es fosc, corro a mil per hora pel bosc enfangat. He fet aquest camí, milions de vegades, no em puc equivocar. Aquest cop no hi ha marge de maniobra, el més petit error, pot significar la meva mort. Sento els passos darrere meu, molt a prop, aquest cop estan molt emprenyats No em deixaran escapar fàcilment, giro a la dreta, apartant les frondoses branques que em barren el pas, desitjant encertar-la, sempre fallo en aquest punt, o és el camí de sortida o és el barranc... be!! He encertat, ja veig la llum...
Aquest bosc desenvoca en un prat verd i estret d’uns escassos cent metres d’amplada i despres una vasta extensió de sorra que llisca suaument fins al mar, he d’anar en compte!, en aquesta zona, el bosc s’aclareix i ho poden aprofitar per encerclar-me , per tallar-me el pas.
La miro furtivament... ella encara dorm. Respiro fons i m’amago uns instants entre les ombres, sento que el cor em sortirà del pit...,he de pensar... he de pensar...no hi ha temps!! Cada cop són més a prop. Ho sabia! Un d’ells s’ha col·locat just a la sortida, però com ho ha fet!!! Sort que he vist la seva ombra deforme, reflectida entre la dels arbres. El sol és el meu aliat i es desperta tímidament, ara el puc distingir més clarament, s’amaga entre les ombres, el seu rostre cadavèric em mira amb fredor, apuntant-me amb el seu arc. M’ha vist i se que no fallarà, si em moc d’aquí, els altres em veuran, estic perdut!!, repasso mentalment tot el que porto a la motxilla, buscant amb desesperació algun instrument que em pugui servir, per sortir-me’n, ja ho tinc!! Les perles!!, les perles d’ender. El bruixot del basar, em va dir que les perles d’ender em tele-tranportaran allà on les llenci. Deu meu!, és una bogeria!! Però ja no hi tinc res a perdre. Faig un acte de fe, agafo les perles i les llenço contra el dimoni atacant. No puc creure el que veig!! Tot era fosc i de sobte, sóc darrere d'aquella espantosa criatura!! L'empenyo fort cap al prat, el sol apunta el nas entre les ones del horitzó, i com un company d’equip perfecte, ell fa la resta. El cos cadavèric i deforme d’aquella estranya criatura, es consumeix xisclant sota la llum del sol... sóc lliure!! Surto corrent enrere del bosc, mirant les cares d’horror dels meus perseguidors, que ja no passaran, si!! He vençut!!!... Ella ha obert els ulls!...

Herobrine:

Sóc el més ràpid i fort de la manada arrggg..., sóc l’únic que el pot aturar, corro sense alè.. grrr, dins les entranyes de la terra, dirigeixo un tenebrós exèrcit, el més temut de l’univers..grrr, sóc el seu lider, seguiran cegament les meves ordres. Ell és molt a prop i està sol, puc sentir la seva por, els batecs del seu cor m’indiquen exactement la seva posició arggg... Hi veig perfectament en la foscor, no es pot escapar. No el podem deixar sortir, coneixem aquest bosc, es la nostra llar grrr... Tenim accés a tots els seus racons, les seves dreceres, els amagatalls. En pocs segons l’encerclarem i li tallarem el pas a la sortida. Els crits de guerra incrementen la seva angoixa, m’envaeix una sensació d'eufòria infinita. GRR... Salto al passadís inferior i l’avanço per sota terra, la resta seguiran empenyent a la presa cap a la sortida, és tant fàcil..., allà l’esperaré entre les ombres.grrr Noto com el seu terror augmenta, m’alimento de la seva por, sóc més poderós que mai..grr És l’hora, el meu arc no falla mai el tir, i des d'aquí el puc veure, la suor li regalima pel serrell, entre aquells ulls verds desbordats de pànic, ja és meu!!! La miro de reull... diria que ha entreobert els ulls, no... encara dorm. Apunto amb un somriure amenaçador, disparo... Que passa? No hi és!!! Puc sentir la seva presencia darrere meu!! Estic confòs. És impossible!! El cop és brutal..ARGGG!!, sento cruixir les meves costelles, em desequilibro i surto disparat a l’exterior. El temps s’atura i el veig passar, fotograma a fotograma, el sol cremant fonent el meu cos invàlid al mitg de l’herba, l’enemic fugint... el seu triomf se’m clava com una daga, els meus súbdits perduts en la foscor sense guia, tot es desdibuixa sota la llum implacable d’aquell sol naixent, s’ha acabat... Els meus ulls es tanquen.


Ella:
Somnio en llunyans paradisos, temperatures suaus, dolces olors i “brothers in arms” de fons omplint la brisa càlida d’un migdia d’estiu. De tant en tant un riure, un esquitx, una remor... un cop... Un cop? El somni es torna fosc de sobte. El cel es tanca i un vent gèlid ho arrasa tot, volen la sorra, les gandules i l’aigua d’aquell immens oceà abans d’un blau turquesa brillant i ara d’un gris terrible. Crits ensordidors han desplaçat el plàcid record d’una música suau, ara només se senten passes... moltes passes, corredisses, el terra tremola sota el meu cos inert, no em puc moure!!... Em vull despertar!!... tinc fred, tinc sed. No puc obrir els ulls, algú o alguna cosa m’observa. De sobte, noto la seva mirada clavada a la meva pell, estic indefensa, m’he de despertar... sento que... alguna cosa no va bé. És més que un pressentiment, és una certesa, cal que obri els ulls... no, encara no... Si!! Els he d’obrir, la vida d’algú en podria dependre... Desperto!!, amb el pols accelerat i amarada de suor!! M'incorporo a la gandula. El menjador sembla el circuit d’una cursa d’obstacles, m’ho miro perplexa des de la gandula de la terrassa, intento situar me. Que ha passat?? Un terratrèmol no hauria causat tants danys!!...,naturalment exagero i em torno a estirar. En Pau em mira de reull entre les cortines de la porta, em faig la dormida, entreobro els ulls i puc veure a l’Erik saltar al darrere d’en Pau i clavar li una empenta bestial llançant-lo violentament cap a fora la terrassa, en Pau es retorça cridant i gemegant a terra, m’aixeco inquieta, s’haurà fet mal? Només juguen... la sang no arribarà al riu... somric i miro el nuvol empipador que ja s’allunya deixant de nou al sol il·luminar la tràgica escena del meu petit, agonitzant ... Una interpretació d’Oscar, si senyor!. M’apropo i mel’s miro intentant fer un posat seriós. L’Erik em mira i em diu:
-. Ell era el dolent!!
-. És clar!!.- responc amb convicció
-. I creus que als dolents els agrada el pa amb xocolata??.-
En Pau s’aixeca d’una revolada i diu,
-. no!! Jo vull galetes!!!.-
anem tots tres cap a la cuina...

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Ibeth

Ibeth

15 Relats

49 Comentaris

6721 Lectures

Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:
Nascuda al Vallès. Soc Enginyera Informàtica, Sempre m'he sentit atreta per l'escriptura, tot i que mai he estat prou valenta per compartir cap dels meus escrits, perque quan els comparo amb tot el que llegeixo, trobo que els hi falta alguna cosa... però m'he animat a fer un curs i penso que la millor manera de trobar allò que falta és compartir-los i potser així algú, s'animarà a dir-me com els puc millorar...al capdevall ningú neix ensenyat. Agrairé qualsevol comentari, bo o dolent, sempre amb ànim constructiu...es clar.

Gracies per endavant.