Un "cuentu xinu"

Hi havia una vegada una nena molt bonica a qui anomenaven Caputxeta vermella perquè sempre en duia una que la seva mare li havia regalat. Un dia la seva mare li va demanar que portés uns pastissets a la seva àvia que vivia a l'altra banda del bosc. Així que va agafar la cistella i va anar cap al bosc de manera molt tranqui-la i sense por, ja que allà l'esperaven els seus amics ocells, esquirols i molts altres animalets del bosc. Però en aquest bosc també hi havia un llop i havia d'anar en compte.Al cap d'una estona de caminar va sentir un soroll que venia d'uns arbusts, es va girar i d'allà van sortir dos porquets i un d'ells es va dirigir a la Caputxeta:
-Hola! ets la caputxeta oi?
-Sí..-digué tota estranyada- qui sou?
-Som dos dels tres porquets del conte en que cadascun de nosaltres construeix una caseta; una de palla, l'altra de fusta i la tercera d'obra.
-Ah sí! i on és el tercer?
-A casa seva- digué l'altre porquet.
-I què feu en aquest conte?
-És que estem buscant al llop, necessitem que vingui...
-I per què voleu un llop que l'únic que vol és menjar-vos?
-Doncs perquè ell és qui ens tira a terra les cases de palla i fusta, és una bona excusa per anar a casa del nostre germà, és que a més de no caure per l'acció del llop, té calefacció, aigua calenta i televisió per cable.
-Caram! - va exclamar la Caputxeta- de fet fa estona que hauria d'haver aparegut aquí al bosc per preguntar-me on vaig i així intentar menjar-me, però va tard, i si li ha passat alguna cosa?
-Si vols l'anem a buscar- digué un dels porquets
-Sí anem-lo a buscar!-digueren l'altre porquet i la Caputxeta.
D'aquesta manera els tres van dirigir-se cap a casa de l'àvia per veure si allà en sabien alguna cosa, potser el llop ja era allà.Al cap d'una estona van arribar a casa de l'àvia, van trucar a la porta i la sorpresa va ser majúscula quan qui va obrir la porta va ser una cabra:
-Per fi has arribat Caputxeta...- digué la cabra
-Qui ets? i la meva àvia?-preguntà la nena.Però ràpidament una veu familiar li deia que passés, era la seva àvia que estava asseguda en un balancí al costat de la llar de foc mentre explicava un conte a unes cabretes que l'escoltaven amb molta atenció.
-Àvia què està passant? Què hi fa aquesta gent aquí?- preguntà la caputxeta tota confusa.
En aquest moment la cabra va ser qui va contestar:
-Som les cabres del conte on el llop es menja les meves cabretes,- digué en veu baixa intentant que les petites no l'escoltin.- El fet és que no ha vingut, i mira que he marxat a casa varies vegades pensant que potser feia tard, però no ha vingut i sense ell no pot continuar el conte.
-Vaja, doncs aquests porquets també el busquen perquè tampoc apareix en el seu conte i de fet tampoc ha aparegut pel bosc, és estrany. Començo a estar preocupada, li haurà passat alguna cosa?-Digué la Caputxeta amb cara de preocupació.
-Filla meva...-digué l'àvia- no et preocupis, segur que hi ha una explicació- Mentre deia això sonà el mòbil de l'àvia- Digui'm?-Ah hola!, alguna novetat?...ja...moltes gràcies- va deixar el mòbil al seu lloc i seguidament l'àvia digué:
-Era el llenyataire...ell i el camperol han anat a buscar el llop, no l'han trobat. Es veu que ningú l'ha vist enlloc..
Seguidament la Caputxeta va proposar anar-lo a buscar tots junts. L'àvia va decidir quedar-se amb les cabretes a la casa, així que la mare cabra, els dos porquets i la nena van emprendre el camí. Van decidir anar seguint el camí que s'endinsava en un altre bosc, allà ningú havia buscat. Dit i fet vam emprendre el camí i després d'una hora de caminar veieren una caseta en una petita clariana enmig del bosc. Van decidir anar i preguntar a la casa pel llop.
En arribar veieren rastres de sang, tot i així trucaren a la porta. Va obrir un ós, el qual estava menjant el que semblava un braç humà. La Caputxeta i els seus amics es van espantar, però l'ós no semblava que tingués intenció d'atacar-los i tot seguit digué:
-Què voleu?
La Caputxeta amb una veu tremolosa digué:-Estem buscant al llop dels contes, no l'haureu pas vist?
-No, aquí només ha vingut una nena que ha intentat ocupar la nostra casa, s'ha menjat tot el nostre dinar i a sobre quan hem arribat deia que tenia el dret constitucional d'un habitatge digne i que d'aquí no marxava. I de fet no ha marxat...-digué amb un to irònic.
-Moltes gràcies senyor ós- digué la Caputxeta- seguirem el nostre camí.
-Ben fet, no vull més ocupes a casa meva!- exclamà l'ós visiblement enutjat.
Van reprendre el camí, de fet no sabien si trobarien res, però ho havien de provar o no hi hauria més contes.
Mentre caminaven van veure un ocell que s'estava menjant el que semblaven molles de pa.
-Hola ocellet!- digué la Caputxeta amb una veu dolça.
-Fora d'aquí, ho he trobat jo primer!- cridà l'ocellet amb veu desafiant.
-Tranquil, si no volem prendre't el menjar- digué la cabra- només volem preguntar-te si has vist el llop dels contes.
-Ah..el llop? ja....doncs si que l'he vist!- exclamà l'ocellet.
-Si?? què bé! on ha anat? saps on és?- preguntà emocionada la Caputxeta.
-Sí, però aquesta informació té un preu...-digué l'ocellet.
-Què vols a canvi?-preguntà la Caputxeta.
-Què m'ofereixes?- preguntar l'ocellet.
En aquest moment un dels porquets va treure una bosseta petita que duia a la butxaca, en va treure un bitllet de cinquanta euros i li va oferir a l'ocellet.
-Però ets burro o què? sóc un "puto" ocell, visc al bosc, què vols que faci amb diners?- preguntà visiblement enfadat.
Tot seguit la Caputxeta recordà que s'havia guardat unes galetes de casa l'àvia. En va treure una i li va oferir a l'ocellet.
-Això ja està millor...mmm què bona.
-Bé, ara ens diràs on has vist el llop?. preguntà la Caputxeta.
-Sí, l'he vist que seguia aquest camí i anava en direcció casa de la vella que viu al peu d'aquella muntanya que veieu al fons.
-Moltes gràcies ocellet- agraïren tots a l'hora.
Seguidament emprengueren el seu camí mentre deien adéu a l'ocellet, quan de sobte una guineu va sortir d'un arbust i amb un moviment rapidíssim va caçar l'ocellet que encara menjava la galeta. Aquest fet no va entristir al grup, sinó que interiorment van pensar que ja li estava bé.
Després de mitja hora de camí van arribar a la caseta que l’ocellet els havia dit. Era una caseta bonica. En apropar-se van veure que estava feta de dolços. Van trucar a la porta i una veu de dona vella va dir:
-Un moment, ara vinc...- Uns minuts després una dóna molt vella va obrir la porta i en veure els visitants va fer cara d’alegria i tot seguit els va fer passar, mentre es llepava els llavis. L’interior també estava feta de dolços. La vella els va fer passar al que semblava la cuina, on una gran olla estava bullint i d’ella en sortia alguna cosa que semblava carn.
-Estic fent el dinar..hehe- digué amb un to intrigant- potser us convido a participar..hehehe.
-Senyora...perdoni que la molestem però estem buscant al llop dels contes, no l’haurà pas vist?- preguntà la Caputxeta mentre observava l’entorn.
-El llop dels contes? Sí, l’he vist, va passar per aquí ahir al vespre- va explicar la vella.
-Anava sol? Va dir alguna cosa?-va preguntar un dels porquets.
-Sí, anava sol i vam estar xerrant una estona. Estava tristot.- digué la vella – ara, no voldreu pas quedar-vos amb mi? Estic molt sola i necessito companyia- digué amb cara de pena la vella.
-No, moltes gràcies però tenim pressa, hem de trobar el llop- digué la Caputxeta amb un to brusc, quan la seva vista es va parar en un racó de la cuina on hi havia roba que semblava de nen. Tot seguit va mirar més bé l’olla i va semblar que sortia una mà de dins. La vella va veure que l’havia descobert, es va aixecar i quan anava a agafar una forca que tenia recolzada a la paret, la cabra li donà una cóssa que la llançà al foc, en el moment en que un crit estrident sonà en tota la sala. En aquell moment es va obrir una porta d’on en va sortir un nen amb una tovallola, sortia del bany: -Àvia?
Es van adonar que l’havien feta grossa i el grup va sortir corrents de la casa. Sense parar de córrer van seguir el camí del bosc. Una bona estona va passar fins que van parar de córrer, estaven esgotats, es van asseure i mentre descansaven van sentir el que semblaven uns plors. Van aixecar-se i van seguir el so fins que van veure assegut, enfront un penya-segat, el llop dels contes.
-Llop!!!-exclamaren tots.
El llop es va girar i en veure’ls va fer cara de sorpresa i preguntà:
-Què hi feu aquí?
-T’estàvem buscant!- exclamà la Caputxeta- Ens hem reunit tots per buscar-te, ja que no apareixies en cap dels contes que protagonitzem. Et necessitem i per això t’hem estat buscant.
-Ja....així que voleu seguir fent els contes...-digué el llop amb to trist.
-Sí, siusplau- digué un dels porquets- necessitem que tiris a terra les nostres cases així el nostre germà ens deixarà entrar a la seva.
-I jo necessito que visitis les meves cabretes.
-I en el meu cas no puc anar a casa la meva àvia abans que tu em trobis pel bosc...
-Així que voleu que torni a ser el perdedor de sempre- digué amb to trist el llop- doncs sapigueu que ja m’he retirat, no penso tornar-hi. Estic fart de ser sempre el dolent dels contes, vull ser el bo, tinc ganes que els nens m’estimin, que algú m’estimi.
-Però no hi ha cap lloba a la teva vida?- Preguntà la cabra.
-Quina lloba vol a un llop perdedor? Que no aconsegueix res del que es proposa?. Em sento sol i la monotonia perdedora em mata, així que vaig decidir plegar, busqueu a un altre que faci de dolent, jo ja en tinc prou.- Digué visiblement enutjat el llop.
-Vaja...mai ho havia vist des d’aquest punt de vista- digué la Caputxeta- de fet ara que ho penso no és just, i hem tingut una actitud egoista. Em sap molt greu.- Mentre diu això acaricia el cap del llop. En aquell moment tots s’apropen al llop i l’acaronen.
-He decidit canviar de vida, vull trobar una manera de sentir-me satisfet, realitzat, útil i sobretot tenir amics, estic fart d’estar sol, no sabeu lo dur que és la vida del dolent dels contes. Ahir, mentre caminava vaig arribar a una casa on hi viu una velleta que en realitat és una bruixa que es menja als nens, vam estar xerrant una estona i ella em va entendre perfectament quan li vaig explicar perquè marxava. Ella també va decidir canviar i que en comptes de menjar-se els nens ara partir d’ara es faria amiga d’ells i prou. En sentir això el grup es mirà entre ells sense dir ni una paraula. S’havien carregat a una dona que havia decidit canviar de vida, com el llop.
-Comets un error – afirmà la Caputxeta- ets molt important en els contes, gràcies a tu tenen sentit i tothom aprèn de la teva acció.
-Però si sempre perdo! Què hi ha de bo en això?- preguntà el llop.
-En el fons qui dóna la lliçó als nens quan ens llegeixen ets tu, per tan hauries d’estar satisfet amb la teva feina, tu ets la clau de les nostres històries, sense tu no tenen sentit.- explicà un dels porquets.- Crec que hauries de canviar la teva visió de perdedor, potenciar el teu paper en els contes.
-Sabeu què? Teniu raó, mai m’ho havia plantejat d’aquesta manera.- digué el llop mentre s’aixecava amb ànim.- Però no penso tornar al contes, estic cansat, sempre el mateix. Intentaré donar lliçons d’una altra manera, i la primera és...MAI US APROPEU TANT A UN PENYA-SEGAT!!!-cridà mentre empenyia al grup cap a l'abisme.