Missió impossible

Un relat de: markitus

Senzillament genial, mai hagués pensat que tot aniria així. Era tot un èxit tenint en compte el que havia passat hores abans. La cara li havia canviat del tot, se sentia bé. Fa temps que pensava que no hi havia res a fer, era un calvari tot plegat, estava fart de la seva situació i havia de prendre una decisió, sinó ho feia corria el risc de patir el mateix la resta de la seva vida però ara estava convençut que les coses canviarien.
Ara es podia mirar al mirall, el metge li mirava la cara amb un somriure, les infermeres també el miraven amb un somriure als llavis. En veure aquestes reaccions estava tranquil i ara descansava al llit de la clínica intentant dibuixar un somriure a la cara, però físicament encara no podia fer-ho, però en tenia prou imaginant que ho podia fer. Va pensar en tot el que havia passat abans d'aquella operació, recorda la manera en que la gent l'havia tractat. Ara pensava en la manera com reaccionaria tota aquella gent que l'havia menyspreat, pensava en aquells pares que no en van voler saber res d'ell un cop va néixer.
I és que en Manel era un atemptat a la natura, va néixer amb un aspecte horrible que va fer que els seus propis pares el donessin a un orfenat, allà tampoc va ser ben rebut, el seu aspecte repugnava a tothom que el veia, fins que la seva llar va acabant sent un circ. Tot i així no era fàcil la seva vida, en el document d'identitat no hi havia fotografia, el dia que va anar a fer-se'l va causar tal rebombori a la comissaria que els agents van desallotjar l'edifici davant l'estupefacció del Manel que poc després rebria l'impacte d'un dard perdent així el coneixement. En despertar el comissari li demanà perdó per confondre'l amb un alien. Li van expedir el DNI amb la condició que no tornés mai més allà, que no era lloc per especies no humanes.
La veritat és que recorda molts episodis on va patir tant o més com en l'anterior, com el primer dia a l'institut, ja que quan va arribar va foragitar estudiants i professors del recinte quedant-se completament sol assegut en una cadira d'una aula amb la mirada perduda cap a la pissarra fins que va arribar un equip del zoo de Barcelona per atrapar suposadament una mena de germà bessó del Ieti. Es va passar dues setmanes tancat en una gàbia del zoo fins que el personal es va adonar que es tractava d'un humà. Veient l'espantosa criatura van fer venir antropòlegs i paleontòlegs d'arreu per assegurar-se que no es tractés d'alguna mena d'eslabó perdut. Finalment van estar d'acord i van procedir a alliberar-lo, no sense debatre si havien de capar l'individu.
En Manel va poder lliurar-se de la pèrdua de la seva facultat reproductora, ja que va aparèixer l'amo del circ per evitar-ho no per amor al seu treballador, sinó perquè pensava que si un dia trobaven un individu femella com ell els podria fer procrear i poder així seguir amb el negoci.
Molts eren els episodis que vivia en Manel i va arribar un moment en que ja no li afectava res, fins que va conèixer l'amor de la seva vida. De fet era la primera noia que coneixia que no li feia una foto, no li tirava cacauets o no fugia cridant. En Manel encara recorda el dia en que es va trobar de cara amb l'Anna que el mirava fixament amb un somriure als llavis. En veure que aquella noia se'l mirava sense fer cap cara de disgust es va emocionar i va trencar a plorar. Van començar a parlar i van estar molta estona. Van anar quedant dia amb ella i parlaven, reien. En Manel estava emocionat, i sobretot enamorat.
Unes quantes hores abans de l'operació, mentre parlaven, en Manel va trencar a plorar, i ella li va preguntar que què li passava i ell li va explicar que era la primera persona que no fugia en veure'l. Ella va posar una cara d'estranyada i li va preguntar que perquè hauria de fugir, i ell li va respondre amb un "que no veus la meva cara?". Ella va riure i li va confessar que era cega i que no podia veure res, però que no necessitava ulls per veure i que amb el tacte en tenia prou, ell va tornar a somriure mentre veia que les mans de l'Anna s'apropaven al seu rostre. Ell li va agafar les mans, però ella li va dir que no li importava el seu físic, el va començar a tocar la cara i poc a poc la cara de l'Anna va anar canviant fins que va fer un crit d'horror i va sortir corrents amb tant mala sort que es va estampar contra una farola i va caure enmig de la calçada sent atropellada per un autobús de línia que no va poder evitar l'accident.
En aquell moment va decidir que havia de prendre una decisió. Va estar donant voltes per la ciutat pensatiu sense ser conscient que estava provocant el caos al seu voltant, accidents, persones vomitant, suïcidis, etc.
Es va aturar davant una clínica d'estètica i va veure que hi havia ofertes d'operacions de cirurgia amb la promesa de canviar-li la vida. Allà va veure la seva oportunitat i va decidir entrar. Després d'un primer moment on hi va haver un comprensiu desgavell i tenir problemes amb membres de seguretat, finalment va poder demanar a crits que si li podien arreglar el rostre, en dir allò el pànic i els crits van passar a ser riures, amb gent pel terra rient sense parar, fins que dos metges se'l van mirar i van dir que ells estaven disposats a intentar arreglar-li la cara.

I ara era allà tranquil, repassant tot això però ja mirant endavant i pensant que era una persona nova, bé, era una persona i prou. Van entrar els metges que l'havien operat amb un somriure als llavis. Li van dir que havien fet tot el possible i que ara havia de canviar de vida. Després de parlar una estona van sortir de l'habitació, en Manel els va seguir amb la mirada feliç però en mirar a l'exterior de l'habitació va veure com els dos metges eren al terra vomitant. Es va estranyar, va buscar un mirall però cap d'ells tenien vidre, els havien tret, es témer el pitjor, l'havien estafat?

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de markitus

markitus

34 Relats

19 Comentaris

25166 Lectures

Valoració de l'autor: 9.80

Biografia:
La veritat és que mai havia pensat en publicar les meves reflexions, ho vaig començar a fer en un blog. M'agrada escriure, tot i que sé que amb limitacions, però m'ajuda a millorar.