Només va ser un segon

Només va ser un segon però et vaig poder veure. Era un dia com qualsevol altre, com cada dia sortia de casa i me'n anava a treballar. Res feia pensar que aquell dia seria diferent, que canviaria la meva vida per complet, però és clar un mai sap que qualsevol dia serà diferent perquè res pot preveure que pugui passar alguna cosa que trenqui la rutina diària. I és clar que quan aquell dimecres em vaig llevar, no pensava que podia ser clau, simplement encara em rondava pel cap aquell somni que...bé millor no recordar-lo, no va ser massa agradable. Mentre em rentava les dents, em mirava al mirall i veia aquell rostre encara mig adormit i amb els cabells en estil lliure.
De fet mai havia pensat en tu, havia imaginat moltes coses durant la meva vida, però mai en tu. És curiós que en cap moment, conscient o inconscient de la meva vida, hagi somiat en tu. Aquell dimecres vas aparèixer, sense avisar, sense ni una senyal que evités cap mena de sorpresa. Allà estaves, enlluernant-me de tal manera que no vaig poder reaccionar, em vaig quedar embadalit per la teva majestuositat, només va ser un segon però et vaig poder veure. Va ser un instant però ho vas canviar tot, vist i no vist.
Ara sóc en un lloc indeterminat, recordant com en un segon va canviar tot, com en un instant em vas esclafar fent-me volar pels aires en mil bocins, els quals es van desintegrar després del teu xoc contra el terra. Només va ser un segon però et vaig veure.