Llibertat

Records
Avui està fent un sol radiant que convida a gaudir-lo. En Cinto obre la finestra i s'asseu a la cadira mentre contempla una manifestació que passa per la Gran Via barcelonina. La contempla emocionat mentre observa el munt de persones que recórren els carrers, persones de totes les edats i fins i tot colors. Tots units per una causa i a en Cinto aquesta unió el fa feliç, una llagrima brolla d'un dels seus ulls perquè feia molt de temps que no veia una expressió popular d'aquest tipus. En aquells moments li venen els records de quan ell tenia només quinze anys, tot un jovenet. Era el més petit de la família i just quan va fer els quinze va esclatar la Guerra Civil espanyola i va ser quan el seu germà gran, en Joan va marxar a lluitar pel bàndol republicà, tots hi acabarien anant quedant només ell a casa per tenir cura de la seva mare, ja que el pare havia mort anys enrere del que llavors anomenaven "un mal lleig". Van ser anys difícils, on cada dia era un repte per en Cinto, ja que havia d'aconseguir els àpats.

En Cinto s'aixeca de la cadira, vol participar en la manifestació, tot i que el seu estat de salut li impedeix baixar amb la multitut, però tot i ser des de la finestra se sent partícep. En aquell moment alguns manifestans el veuen i el comencen a saludar. Això produeix un efecte dominó i més gent s'hi afageix, l'aplaudeixen i ell aplaudeix.

Un dia que anava a buscar "vianda" va veure molt de moviment a l'estació de tren i s'hi va apropar, eren soldats republicans que marxaven al front, se'ls va quedar mirant fins que un d'ells se li acosta i li diu; "hola marrec, veus aquest rellotge? te'l dono, si torno me'l tornaràs?". En Cinto no va respondre mentre mirava aquell rellotge vell que no tenia valor material.

La gent aplaudia i ell també, estava molt emocionat, és tot un somni veure com la gent s'expressa amb total llibertat per reivindicar els drets pels quals molta gent havia lluitat i perdut la vida. Ara les llàgrimes eren més abundants i es barrejaven els sentiments de felicitat i a la vegada tristesa recordant els éssers estimats que havia perdut durant la guerra i la postguerra.

Un cop acabada la guerra el rellotge seguia en mans d'en Cinto, i no semblava que tornaria en possessió d'aquell soldat que va trobar a l'estació. Poc després de la fi de la guerra van rebre la noticia que en Joan, el seu germà gran, tornava a casa. Tothom va ser feliç en conèixer la noticia, però duraria poc ja que va tornar malalt després de passar més d'un any en un camp de concentració, en poques setmanes moriria.

Finalment els manifestants van rempendre el camí mentre en Cinto seguia pensant en el passat i present, les penúries que molta gent havia passat durant tots aquells anys. Ara torna a seure mentre deixa que els raigs de sol li acaronin la pell gastada pel pas dels anys. Tot i recordar moments difícils també hi va lloc pels bons moments, la seva dona amb la que va compartir molts anys fins la seva mort fa ja deu anys, els fills i les nétes que el visiten cada setmana a la residència. Li agrada molt la vida però sap que s'acaba i tot i els anys difícils que ha viscut és feliç, i més després de veure tota aquesta munió de gent expressant-se lliurament, pensa com li hagués agradat que el seu germà hagués pogut veure el que ell està visquent.
En Cinto per fi es relaxa, tanca els ulls, els crits dels manifestans són música per ell, per fi s'adorm assegut a la cadira i amb un somriure als llavis. Ara ja descansa en pau.