Un àtic amb vistes al mar

Un relat de: Elia Lia
Una calma torbadora impregna l’ambient degut al silenci a contracor dels assistents. Multituds de boques segellades, d’ulls enfonsats i llavis cosits. Massa gent per tant poc enrenou, ni un badall trencat per dits ossuts, ni un esternut inoportú, ni un lleu espetec d’una fusta corcada que ja no aguanta els canvis de postura centenaris.
Res, només el vent, que udola doblegant els xiprers. Em pregunto si aquest silenci espera de la meva fugida per arrencar de nou la vida.

Observo les rengleres de cossos disposats en plànol racional, formant fileres seguint un ordre alfabètic. Em recorda a una gran biblioteca; no hi falta l’escala per arribar als últims prestatges. Em pregunto on deuen ser les novetats i la secció de clàssics de la Literatura Universal.

Inicio la meva recerca per trobar l’espai destinat als prohoms, tota aquesta mena de recintes en tenen. No hi ha cap cartell que m'ajudi a esbrinar quin carrer he de seguir, ni puc dirigir-me amb un “perdoni, on viu el senyor Joan Miró?” o “estic buscant a en Papasseit, què l'ha vist avui?”. Em pregunto si algú s'aguanta les ganes de dir-me, “Per allà senyoreta!” tot tapant-se la boca amb cara d’entremaliat.

Resignada, inicio l’ascensió per un carrer estret que deixa pas a un terra asfaltat, dur i fred de carrers numerats. Aquí, places, escultures i amples avingudes, allà, carrerons estrets, endreçats com un petit eixample. Fins i tot puc localitzar alguna catedral de generoses dimensions. Un espai eclèctic on tot i té cabuda, des de xalets amb àngels custodis i noietes romàntiques apunt de desmaiar-se, fins a pisos de protecció oficial on la gent jau amuntegada sobre estructures idèntiques, sense cap element diferenciador més que unes quantes fotografies.

Faig una pausa davant d'alguns habitatges més austers que encara resten per vendre o llogar. De fet, ja he oblidat el motiu cultural de la meva visita. Ara mateix, m'interessa més els forats buits de mig metro d'amplada que resten als pisos superiors. Tenen bones vistes, alguns fins i tot donen al mar. Comparats amb el cau de rates en el que visc, això em sembla un àtic collonut per a passar l'eternitat. Llàstima que no hi hagi cap telèfon de contacte per tantejar preus. I mentre desfaig el camí buscant al guardià, per a fer-li la consulta, em pregunto, amb un bri d’esperança, si aquí també haurà esclatat la bombolla.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: