El dolç regust de les fruites prohïbides

Un relat de: Elia Lia
Creiem que la vida se’ns presentarà calma fins que un fet ens desmonta el nostre frágil castell de sorra. Aquest fet que va trontollar els ciments de la meva existència va ocorre ara fa deu anys, llavors, jo en tenia vint, deu o dotze menys que l’Èlia. Ella es va creuar en el meu camí essent jo una jove amb masses experiències a les meves esquenes.




Desde que vaig fer dotze anys, les intencions de les dones de la meva família, àvies, mare i germanes, van ser fer-me mantenir intacte i pura fins que trobés el meu home, aquell príncep blau a qui havia de regalar el meu tresor, la meva virginitat. Però ni les converses a peu de llit, ni els comentaris entre àpats, ni les batalletes de les matriarques sobre com van conèixer el seu home al ball en les festes majors, ni les recomanacions al llindà de la porta, cada cop que fugia esforagitada amb ganes de menjar-me el món, van servir de res.


Aquell diable amb òrgans deshorbitats que em podien portar directament a l’infern, va ser massa encisador per a una curiosa com jo.


Tenia només tretze anys quan em vaig llençar sobre el primer mosso que va deixar entreveure les seves intencions poc decoroses. El meu foc cremava massa per poder esperar l’arribada d’aquell caballer de color tan cursi per a poder èsser tant bo com deien. Desde llavors, ja no vaig creure res del que em deia la meva família i vaig optar, durant set anys de la meva vida, per probar, menjar, llepar i rossegar totes les fruites prohibides que anava trobant en el meu camí.


Va arribar un dia, però, en que, aquella fruita que, fins llavors devorava amb ansies, va deixar de saciar-me, i va ser d’ençà que vaig conèixer aquella dona. Va ser ella qui, definitivament, em va ensenyar que aquell princep no s’hauria d’haver molestat ni de sortir del seu castell.


L’Èlia era una dona encara jove, que enlluernava per la seva maduressa i seguretat. Era del tipus de persones que són capaces de dominar tot allò que els envolta sense alterar la seva serenor innata. Potser va ser això el que em va frapar d’ella desde el primer moment que les nostres mirades es van creuar per primera vegada una tarda d’estiu, vora el mar, sota un sol decaient.


El seu cos nu, blanc encara per una estació quasi per encetar, em va cridar l’atenció desde el moment en que vaig desar la tovallola darrera seu. Un cabell llis i fosc acariciava la seva esquena, tot pentinant la seva cintura.


Mentres l’observava capficada en la sensació d’acariciar aquella pell que semblava com de vellut, ella va girar-se tot fixant la seva mirada en els meus ulls, que ascendiren fins trobar-se amb els seus. Ens vam quedar observant-nos fixament durant uns instants, que per mi fóren eterns; com si de cop el temps s’aturés, donant l’opció de guardar aquell instant en la memòria de l’univers. De sobte, aquell silenci màgic, va deixar pas a un breu “hola”, que em portà de cap a la realitat. Vaig tornar-li la salutació.


Em sentia torbada pel fet de que s’haguès adonat que l’observava amb tanta insistència, però mentres mantenia aquest debat interior, vaig sentir la remor de la seva veu convidant-me a seure al seu costat. Assentí ràpidament i amb un lleuger nerviosisme, vaig agafar els meus bàrtuls, fins a descansar al costat del seus peus blancs d’ungles sagnants.


Aquella va ser la meva primera trobada amb l’Elia i que recordo com si fos ahir: l’olor a mar i crema solar enganxifant l’ambient, el sol de justícia que soportàvem entre capbussades i jocs d’aigua, i el seu somriure descansant entre les onades.


Després d’aquell dia, les nostres trobades van ser diàries, a la mateixa hora i lloc de sempre, un pacte de conveniència que va trencar-se en el moment en que em proposà sortir una nit a un local del que feia temps que em parlava, un local de salsa vora el mar, abans, però, havia d’acceptar també una invitació per sopar a casa seva.


Puntual com de costum, vaig aturar la bici davant una entrada rosada per les violetes. Mentres l’aparcava, vaig caure en que no havia portat res com a convidada.




Sense pensar-ho massa, vaig apropar-me a unes jardineres florides de les que vaig agafar unes quantes margarides i vaig picar a la seva porta amb el millor dels meus somriures. Ràpidament la porta s’obrí, i per primera vegada, vaig observar el seu cos completament vestit. Em va fer passar al menjador i, mentres m’acomodava en una cadira de bímet, ella aprofità per anar a buscar a la cuina uns “mojitos” que acabava de preparar. Un cop tornà amb les begudes a la mà, vaig disculpar-me pel fet de ser tant péssima convidada i de no haver portat almenys, una ampolla de vi. Ella mirà el meu ram de margarides, que encara duia a les mans i que, ara descansava a la meva falda, i va riure amb ganes del meu oblit, comentant alhora, lo bé que quedarien aquelles flors en un gerro amb aigua.


La taula era parada, una combinació de tonalitats verdes decoraven l’espai: amanides, verdures, fruites…. Tot plegat molt vistós, però que entrava amb contradicció amb el vermell de la carn, que jo ansiava tant, com a fervent carnívora que era.


Rere les postres, l’Èlia encenguè una cigarreta, i entre flaires de fum de vainilla i incens, em proposà anar a ballar uns “merengues”.Quan ara penso en nosaltres, crec que el ball va ser el detonant d’aquella conexió quasi màgica.


El local que tantes vegades m’anomenà en les nostres converses a la platja, em va sorprendre de sobremanera nomès obrir la porta. A primer cop d’ull, tot semblava normal, però quan els meus ulls es van acostumar a la foscor, vaig entendre que l’Èlia m’havia portat a un local homosexual, més concretament de lesbianes. No és que tinguès res en contra d’elles, però en aquella època, em costava entendre el fet que a una dona li poguès agradar una altre, si per començar ja li faltava una part de la fisonomia masculina, que tantes satisfaccions m’havia donat tots aquest anys. Però mentres em feia aquestes preguntes esturada a la porta, no era conscient que jo ja feia un temps, m’estava endinsant en un món que encara que desconegut, m’obriria les portes d’una sexualitat completament nova i excitant.


El local, amb llum tènue, gràcies a la infinitat d’espelmes que decoraven l’ambient, era de petites dimensions. Multitud d’ombres en actitud carinyosa, ballaven sensualment a ritme de música caribenya. Mentres observava aquell espectacle nou pels meus ulls, l’Èlia s’apropà amb un altre “mojito”, i a cau d’orella, em preguntà si em sentia còmode davant d’aquella gentada femenina en actitud si més no, una mica provocativa. Tot i la meva primera sensació un xic torbadora, vaig assentir dèbilment amb el cap, sense saber molt bé que respondre. Ella acaricià suaument la meva galta amb els seus dits llarguíssims i m’agafà la mà per portar-me al mig de la pista. Amb un ample somriure, em fità fixament i amb ulls brillants d’emoció, va cercar la meva cintura per començar a ballar.


Els nostres cossos es movien amb soltura i jo, em sentia flotar com un núvol enmig d’un cel calmat. Tot es tornà màgic aquella nit, on nomès recordo aquells ulls verds que brillaven en la penombra com dos fars que semblaven mostrar-me el camí.


Un lleu martilleig em colpejà el cervell al dia següent, i un fort regust a ron i menta, em tornà gola amunt. Aixó em va portar records dolços de la nit passada, i entre sons cubans, i records de “bachatas”, vaig tornar a caure en un somni profund. Un parell d’hores més tard, el telèfon va tornar a pertorbar aquells somnis amb regust ara ja més àcid, com de fruita prohibida. Era ella, volia….. veure’m. Aquest cop, vaig convidar-la jo a dinar. Però no va venir a la cita. Amb la taula parada i l’àpat fred, encara intacte, vaig decidir anar a fer un vol, necessitava aire fresc, volia pensar. Vaig encetar el passeig tot dirigint-me cap a la Barceloneta i vaig acabar la meva passejada on sempre, a la platja.


Els peus semi enfonsats a la sorra, l’aire tebi lleugerament salat i la remor de les aigües tranquil.les acariciant les puntes dels meus dits, m’ajudaren a reflexionar sobre el que m’estava passant. Sabia perfectament perquè l’Elia no havia vingut a la cita d’aquell dia, m’havia deixat l’elecció a mí, el pes de decidir el romb de les nostres vides. Amb la mirada perduda en l’horitzó, vaig decidir anar a cercar-la.


Vaig trucar a la seva porta, i em va obrir uns segons després. Sense dir cap paraula, vaig entrar, acariciant les violetes al meu pas. Els nostres ulls es trobaren i ens vam mirar una llarga estona, com cercant en els ulls de l’altre, la resposta que veniem buscant. Ella deixà entreveure un esboç de somriure que, ràpidament, vaig trencar amb el meu dit índex. Em tornà a fità i amb la respiració un xic més accelerada, va entreobrir lleugerament els seus llavis de maduixa, amb el posat de reproduir quelcom. Abans de que un fil de veu poguès sortir dels seus llavis, vaig atansar-me per poder assaborir la dolçor d’aquella fruita envermellida. Va ser un petó curt, sonor i tancat, fet amb llavis de pinyol. Tot seguit, arrepenjà el seu palmell de dits llarguíssims sobre el meu pit i em mirà per trobar-se amb el meu consentiment. Vaig regalar-li un somriure de complicitat per a que poguès continuar amb la certesa de que desitjava rebre ferventment allò que ella estava apunt d’oferir-me. Ella desplaçà la seva mà suament fins a trobar-se amb els botons de la meva brusa, que descordà un per un, amb pausa, com si tinguès por que darrera de cada botó, s’esfumés el somni. Els meus pits, petits i rodons emergiren tot abocant-se pel precipici del meu escot i, allà, precipitats al buit, ella els acaronà amb tanta delicadesa i suavitat com si fòssin de cristall. S’ajupí lentament, i olorà aquelles cireres enrojides que s’oferien tremoloses. Les mossegà àvidament, com fruita madura acabada de collir, com si volguès treure tot el suc que poguèssin amagar aquelles perles. Mentres ella es perdia entre la dolçor dels meus pits, jo acariciava aquella cabellera llarga i fosca, relliscant els dits fins els límits de la seva samarreta. Vaig voler desfer-me d’ella amb suavitat, tot deixant al descobert aquelles sines que se m’oferien en tota la seva esplendor, com les flors amb l’arribada de la primavera. Les vaig acaricià amb tendresa, per a més tard, perdre’m entre les seves amples caderes. La seva respiració s’accelerà quan vaig acaricià fugaçment amb la meva mà les seves natjes fermes i rodones que es tensaven amb l’excitació. Seguidament, l’Èlia va començar a rodolar les seves mans per la meva faldilla, fins a trobar aquell tresor amagat rere les meves calces, que va fer relliscar genolls avall, fins a deixar-lo completament al descobert. Em desposà de la meva faldilla, i jo vaig fer el mateix amb ella.


Vam desplaçar-nos al sofà blanc de la saleta, i allà ens vam desfer entre carícies, petons, abraçades i gemecs fins que la llum del dia ens acaronà en un somni ple de fruites i a ritme de samba.


Un llarg silenci s’apoderà per fi d’aquella casa, com una música celestial, fins que un murmull de l’Èlia va trencar aquell concert diví. Amb ulls cansats per la manca de son, em va xiuxiueixar a l’oïda si m’havia agradat la meva primera experiència amb una dona, i regalant-li una carícia, vaig assentir.


A aquell dia li van succeir d’altres, a cada qual més màgic i sorprenent, que es van anar perllongant durant tot l’estiu, fins que la tardor va deixar pas a dies curts i nits més llargues i fredes.


Amb els messos, l’Èlia va desaparèixer de la meva vida de la mateixa manera en que va entrar, de sobte, sense avisar. Però jo ja havia tingut temps suficient per aprendre que, els prínceps blaus o les princeses li.les com les violetes del seu jardí, existeixen nomès per un instant, però sempre acaben marxant a lloms del seu cavall cap a terres encara sense explorar.

Comentaris

  • Increïble[Ofensiu]
    murakami | 16-11-2011 | Valoració: 9

    Inspirador, únic, un relat concís que fa somiar en un amor passatger, en una veritat que tots hem conegut alguna vegada a les nostres vides.
    Paraules de vocabulari ric, expressions que deixen un regust agradable a la boca...Una autèntica meravella.
    Felicitats i gràcies.

  • Rodó[Ofensiu]
    Quico Romeu | 14-10-2011 | Valoració: 10

    Rodó, emotiu, tendre....
    Molt ben conduit, amb la delicadesa que ressalta la màgia de la complicitat entre dues persones, durant el temps que aquesta es manifesta. Enhorabona i gràcies.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: