Dreta o esquerra

Un peu rere l’altre, poc a poc avançava per la xarxa de túnels subterranis que conformaven la teranyina ramificada del metro feta pels transbords a peu. “Em sento com Ariadna cercant el seu fil en el laberint” pensà. Continuà caminant amb passes dubtoses i poc destres, sense saber molt bé la direcció que havia de prendre per arribar al seu destí. “dreta o esquerre?”. Quina hauria de ser la seva elecció? ...Deixant-se portar per quelcom aliè a la seva voluntat, pujà a un vagó amb destí incert. S’assegué a un dels seients i amb la mirada fixa al cartell que enunciava la parada, s’abstragué.

“No puc més, he tocat fons”, “però I ara què?”. Sabia que havia arribat el moment de fer-se càrrec de la situació, d’agafar el toro per les banyes o “deixar-se perdre per sempre” en la deriva dels seus actes involuntaris o en les decisions de tercers.

Mirà de cua d’ull cap a la seva esquerra i veié unes banyes enormes, brillants i punyents, amb el cim ben perfilat. Fità a la seva dreta i veié un pou profund i negre, amb un fons acotxat de plomes blanques.

Estirà la seva mà tremolosa cap a l’esquerra per poder acariciar aquelles banyes dures, que s’erigien triomfants, apuntant al cel. Les agafà amb mans inexpertes i sentí la fredor de l’ós sota la seva pell i la duresa de la claredat. Les estrenyé amb força, dubtant si pujar al llom de la bèstia. Sentí por.

En un acte, aparentment involuntari, començà a jugà amb el seu peu dret, fent cercles al terra; s’atansà a la base del forat i, resseguí amb la punta, el seu perímetre, notant una tebior humida i excitant que li estimulava el cervell d’una manera plaent. Se sentí atreta per aquell cau que poc a poc l’anava xuclant cap al seu si. Deixà anar la cornamenta un xic a contracor.

Es deixà acaronar per l’abisme i tancà els ulls, vençuda per les sensacions que recorrien el seu cos. Una son dolça, descansà sobre les seves parpelles, convidant als seus ulls a que es tanquessin a poc a poc, planejant una caiguda compassada. Finalment, les seves parpelles, s’abraçaren a palpentes. Així, inicià la caiguda.

Amb els seus peus, ara nus, podia tocar aquelles plomes sedoses i tèbies, amuntegades al fons com una gran catifa de molsa. Sense oferir resistència, es deixà oprimir per aquell pou que anava perdent el seu perímetre originari. Ara, ja no hi havia distància entre el seu cos i aquell mur aparentment infranquejable. Notava una pressió lleugera, una agradable sensació d’ésser sostinguda, acaronada, protegida....calçada amb sabates d’ocell.
Ariadna, entre estació i estació, anada i tornada del comboi, es deixà escanyolir amb tendresa.

Sortí dels seus pensaments, enfocà la seva mirada a “l’aquí i l’ara”. Res aparentment havia canviat, tot seguia el seu curs diari i monòton. Apropà la vista al seu peu i es sorprengué fent cercles encara.