Ara som.

Ni tu, ni jo, ni ells sabem que amaga el temps,
ens creiem savis de la vida: amb el cap ben alt, caminem amb pas ferm
creient que sabem el destí de les nostres passes.

Ànimes perdudes que trepitjen fort un rastre que es mou sota els peus.
Convertits en equilibristes dels aconteixements,
ens movem arrossegats com serps,
per sentir-nos que coneixem el terra per on rellisquem.

Ara som aigua, diuen, som fluïd que perd consistència.
Ara som, diuen, trossos d’un mateix que ja no reconeixem.
Ara som, diuen, purs postmoderns, perduts entre la inmediatesa,
Lo superficial i el decorat.
Ara som, diuen, espectadors d’una realitat desdoblada.
Ara som, diuen, cercadors de l’autènticitat ensorrada.
Ara som , dic jo, caminants que busquem la unitat perduda, en un món que es descomposa.