Cercador
El Rodamón que volia ser Samurai
Un relat de: Elia LiaDormia entre cartrons, mantes i un munt de bosses que conformaven tot el seu món. Jeia plàcidament tot i que, el soroll de la plaça, impediría a qualsevol altre poder aclucar ni tant sols un ull. De sobte, s’aixecà del seu llit improvitzat i buscà quelcom que li servís de matal.làs. Va optar per un tros de fusta que no deuria fer ni treinta centímetres de llarg i se’l posà a sota de la seva “roba” de cobrellit. Va aseure’s a sobre; semblava molest per alguna cosa que de moment, jo desconeixia.
Xiuxiuejava entre dents frases que no encertava a desxifrar, degut a la meva distancia respecte a ell i pels seus problemes de dicció. De cop, el seu to pujà de manera que vaig poder entendre, per fi, les seves paraules: “ Llevo un sable guardado en la mochila y lo puedo utilizar cuando quiera, te puedo cortar los brazos y la cabeza con él” .
Obviament, no hi havia ningú al seu voltant, estava sol, però la seva expressió facial i el seu to de veu greu i amenaçador eren reals. Hauria donat el que fos, per haver pogut, en aquell moment, endinsar-me dins la seva ment i poder veure què era el que estava veient, que al cap i a la fi, era la seva realitat: Com era la persona a qui anava dirigida l’amenaça?, què li hauria haver fet, segons ell, per haver reaccionat d’aquella manera? i el més important, qui es pensaba que era, un Samurai?.
Em preguntava quines imatges paralel.les al nostre món hauria generat el seu cervell malalt; si es situava en l’actualitat o es pensava viure en una època allunyada del segle XXI…I mentres em feia aquestes preguntes conscient de que no obtindria una resposta, el vell s’encenguè una cigarreta i fumà, ara ja més tranquil i amb un somriure de victoria als llavis.
Jo no podía deixar de pensar en si, mentres aquí, els nois jugàven a pilota al seu costat, allà, davant de tots nosaltres, jeia un cos sense cap ni extremitats.
Xiuxiuejava entre dents frases que no encertava a desxifrar, degut a la meva distancia respecte a ell i pels seus problemes de dicció. De cop, el seu to pujà de manera que vaig poder entendre, per fi, les seves paraules: “ Llevo un sable guardado en la mochila y lo puedo utilizar cuando quiera, te puedo cortar los brazos y la cabeza con él” .
Obviament, no hi havia ningú al seu voltant, estava sol, però la seva expressió facial i el seu to de veu greu i amenaçador eren reals. Hauria donat el que fos, per haver pogut, en aquell moment, endinsar-me dins la seva ment i poder veure què era el que estava veient, que al cap i a la fi, era la seva realitat: Com era la persona a qui anava dirigida l’amenaça?, què li hauria haver fet, segons ell, per haver reaccionat d’aquella manera? i el més important, qui es pensaba que era, un Samurai?.
Em preguntava quines imatges paralel.les al nostre món hauria generat el seu cervell malalt; si es situava en l’actualitat o es pensava viure en una època allunyada del segle XXI…I mentres em feia aquestes preguntes conscient de que no obtindria una resposta, el vell s’encenguè una cigarreta i fumà, ara ja més tranquil i amb un somriure de victoria als llavis.
Jo no podía deixar de pensar en si, mentres aquí, els nois jugàven a pilota al seu costat, allà, davant de tots nosaltres, jeia un cos sense cap ni extremitats.
l´Autor
16 Relats
17 Comentaris
15514 Lectures
Valoració de l'autor: 9.50
Biografia:
marta.cerulla@gmail.comhttp://elcuadernodelia.blogspot.com/
Últims relats de l'autor
- Quan em preguntes com és que et miro...
- Un àtic amb vistes al mar
- Dreta o esquerra
- La fulla del meu arbre.
- EL PES COM A PELL
- Temps suspès
- Ara som.
- Històries al voltant d'un cafè.
- La Vida en colors.
- El Rodamón que volia ser Samurai
- Ariadna
- Qüotidianeitats
- Arrels
- Som Temps
- El dolç regust de les fruites prohïbides