Arrels

Un relat de: Elia Lia
Voldria anclar les meves mans en els marges del teu pit,
Enfonsar-les en allò més profund, la teva pell,
Com s’agafa l’arrel a la terra.

Arrel aérea, per no haber de tocar sempre
amb els peus, la terra ferma,
tot sommiant tocar els núvols amb els dits.

Planejo entre l’espai
que separa el cel de la terra,
amb un brot sembrat allà dalt
i una llavor excavada sota la superficie del sòl.

Un bocí de mí, en cada somni,
teixidora incansable,
filadora amb màscara de dona.

I és així, que del meu cap germinen flors
i dels meus peus, debilitades arrels
que busquen aquella sàlvia per a crèixer.

I allà hi ets,
Incansable portador de somnis,
gran il.lusionista
que em mostra què hi ha de fértil sota les pedres.

Perfilant un camí sense màrgens
Camí inacabat per on, els meus peus,
Juguen descalços apropant-se a l’abisme:
Un peu fora un peu a dins.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer