EL PES COM A PELL

Un relat de: Elia Lia
Caminem a batzegades arrossegant pels talons cada una de les coses que no vam dir quan tocava, per por, per manca de coratge, per no saber trobar les paraules adients o simplement per deixadesa, per pensar que tot es resol sol. Estimat amic temps, la confiança fa fàstic, ja veus. Potser ja mai més podrem pronunciar-les com si fòssin espontànees. De moment, continuen integrades a les nostres soles ja gastades.


Un s'acostuma a portar el pes del món com part de la seva pell o de la seva ossamenta, com quelcom que ens pertany, "re-convertint-nos" en d'altres, alluyant-nos, a marxes forçades, de nosaltres, del nostre lleuger caminar originari. Sovint, arribats a aquest punt, un ja es troba perdut, immers en un laberint de fils entortolligats per totes bandes; fent-se capes i capes al voltant de les extremitats, muscles...oprimint la cintura, escanyolint a poc a poc la nostra lucidesa. No veiem mes enllà del cabdell que es regenera i ens cobreix amb llana tant fina i freda com una fulla d'afaitar.


Estem perduts definitivament en un mar que anhelem suau i esponjós, com el ventre d'una mare.

L'espelma que crema, envolcalla la meva mà amb restes de cera que degoteja, endurint-me els dits i l'ànima.

De sobte, foscor....La caiguda inevitable cap el pou humit i salivant que ens degoleix amb ansies.




Comentaris

  • Busca la claror…[Ofensiu]
    free sound | 18-02-2012 | Valoració: 10

    Segueix observant els colors. No cal caure, cal seguir caminant.
    Les espelmes s’encenen per celebrar que som vius.
    Sempre amunt. Escriure per viure. Viure per ser lliure.