UN APERITIU AMB LES GAVINES

Diumenge al matí, al rellotge de paret del rebedor són les deu tocades. El repicar metòdic, compassat, gaire be programat, sona lent, li deu faltar corda. El cos el segueix, amb repòs, músculs distesos, ment sense pensaments. Els rigorosos rajos solars d’aquest estiuet primaveral, em conviden a llevar-me. Es tard, millor esmorzo poc i aprofito la bonança per anar a compartir un aperitiu amb les gavines.
Ja ens coneixem, el nostre lloc de trobada és el parc del migdia, un entorn artificial, on sembla que s’hi troben a gust quan volen allunyar-se de l’Onyar i anar a fer un vol d’inspecció per la ciutat.
És d’hora, pocs visitants. Taules de fusta lleugerament desgastades per les inclemències del temps, algunes en lloc de cadires tenen unes butaquetes color de gos com fuig. Si, avui em ve de gust estar asseguda a cor què vols. El cambrer sembla mandrós deu ser l’hora. Encarada al llac artificial, els ànecs acolorits, verds intensos, burells, pics negres, és mostren juganers amb el bany del mati, un petit ha preferit anar a fer un vol tot sol per la passarel•la de fusta descolorida que voreja el llac. Fa un terralet viu, deliciós que apaivaga el creixement de la calor. A la taula del costat dos avis, un enfront de l’altra, amb el silenci natural que dona la convivència dels pas dels anys. Dos cafès amb llet i dos croisants, ell llegeix el Pais , ella el magazine del diumenge. La contraportada sembla interessant, les ulleres baixes, quan la dona li fa algun comentari aixeca lleugerament la vista, poques paraules, ja fa caloreta, no vindrà la Maria a dinar, ell respon amb un mmm, i ella sembla conformar-se. Em quedo embadalida amb el contrast dels paisatges. Som estranys els humans. Arriba una parella, són molt joves, m’atreviria a dir que no han dormit i que després d’una nit intensa, venen a esmorzar directament. Més cafès amb llet, aquí el cos ja demana un entrepà, pernil salat per a ell, formatge per a ella. El diàleg és viu, abrandat, riures. Mengen amb avidesa, es nota que després de la gresca la gana apressa.
Ja s’acosta el migdia, el vent ha deixat de respirar i la xafogor comença a ser insuportable. Uns vailets eixelebrats fent gatzara s’acosten al llac, les butxaques plenes de rostolls de pa, per cridar l’atenció dels ànecs. Les gavines que ja fa estona que planegen semblen no mostrar gaire interès per l’escena, amb el bec lleugerament corbat cerquen altra tipus d’aliment. Es un ocell distingit, abillat de blanc i gris, amb les seves millors gales. Em fascina el seu vol gràcil, lliure. Per un moment no sento el brogit del parc, només el brunzir del seu planejar i el seu xisclet agut quan creua el cel en un migdia roent. Ha aterrat i esguarda atenta al seu voltant, aliena al públic assistent. Torno a la taula, a la cervesa, al llibre sense obrir, als meus veïns, al nous que han arribat durant la meva curta absència, els nens que no paren d’inventar ginys. I tot segueix com peces d’un quadre amb moviment, personatges distrets, colors que es transformen, gemades enmig de formigó, emocions contrastades, l’apaivagament i el trull, batibull d’olors, xafogor, aiguabarreig, i el moviment del fullam que tot ho amaneix i embolcalla.