LA VITRINA

Se’m fa difícil parlar d’un objecte que m’acompanya i arribo a la conclusió que sovint fem que els objectes tinguin una vida curta. Quan no serveixen els fem desaparèixer, i això em provoca un cert desencís. Jo que adoro les antiguitats, que torno a donar vida a mobles oblidats, ¿Com pot ser que tingui aquesta sensació de no sentir que res és meu, que res em pertany? No em resigno a viure aquesta desafecció i miro amb deteniment al meu voltant.
A casa, l’espai que m’acull cada dia, on les nenes solen omplir-ho tot amb els seus riures i juguesques, on a cops he sentit que l’ànima se’m feia petita fins el punt de no poder respirar, aleshores la meva mirada perduda percep la seva presència. És majestuosa i presideix amb orgull el meu menjador. La vaig descobrir per primera vegada, al traster de casa els meus avis.Era tota pintada de negre i denotava la decadència que dóna l’oblit del pas dels anys. No vaig dubtar en demanar-li a la meva mare, tot i que em va fer saber que no tenia gaire valor, que era una vitrina antiga de cuina. Vaig trigar un temps fins aconseguir que el moble recuperés el seu resplendor. Ara és un moble rústic de grans dimensions, de dos cossos, el de dalt tanca amb portes de vidre, i deixa veure des de fora la vaixella. Separant el cos de baix dos calaixos amb uns tiradors blancs de ceràmica que s’han mantingut intactes amb el pas dels anys. Abaix, les portes son de fusta per resguardar la intimitat dels objectes. Les seves formes són quadrades, potser per distingir-la de les vitrines nobles de formes arrodonides que solien presidir els menjadors. Però tot i així, per a mi manté l’elegància i personalitat d’aquells mobles que tenen una utilitat essencial i que amb el pas dels anys es fan imprescindibles.
Ha passat molt de temps però segueix allà com a fidel espectador de totes les escenes que han transcorregut davant seu, les primeres passes de les nenes, els moments més íntims amb en J., el recolliment de la meva solitud després de la separació, les celebracions amb amics i família. I amb aquell aire solemne roman muda i silenciosa. L’esguardo amb nostàlgia i no puc evitar pensar en el munt de secrets que guarda. De les escenes viscudes amb nosaltres, i del que va viure fa més de cent anys a casa dels avis, potser dels besavis,on a la cuina, ajudava a parar la taula. I aleshores com ara devia escoltar aquelles converses disteses davant la intimitat de la llar de foc.
Em reconforta per l’escalfor que em dóna, sé que em compren i amb el seu silenci em diu que seguirà fent-me companyia, sense demanar res, només escoltant.