LES MIRADES DE RENOIR

Avui la proposta és la visita a l’ exposició de la col•lecció Clark sobre impressionistes francesos. S'ubica en una antiga fàbrica modernista, maó d’obra vista, torres, seu actual del Caixa Fòrum. Com sempre, el desig d’endur me’n a casa, una llum, un color, reflectir en un escrit aquell instant que en rellegir-lo em fes recuperar l’esperit del moment . Potser fora bo triar un quadre, i concentrar-me a parlar sobre ell, més que res per no perdrem davant del volum d’obres d’art que s’apleguen. Quina ingenuïtat, és com cercar una agulla en un paller. Els paisatges de Moné, atrapant escenes que per ell eren habituals. La llum groguissa de la tardor, gran mestria dibuixant el llambreig de l'aigua atrapant la humitat. El fullam espès dels seus arbres, els paisatges et conviden a entrar i a seguir el corriol amb la mirada. Recorro vil.les que semblen eixides d'un compte de Hans Christian Andersen, m’endinso en boscúries i em perdo pel port de Nàpols quan el sol ja s’ha esblaimat. Giovanni Boldini entra a la ciutat i amb la precisió d’un rellotger, capta el moviment d'una dona que delicadament s'aixeca la faldilla per creuar el carrer, enmig del brogir dels cotxes de cavalls. El pintor obra la porta i amb pinzellades precises, ens mostra una noia que fa ganxet asseguda en un delicat sofà entapissat de seda de color crema. El seu fill jugant sobre la catifa arrugada amb intenció i quasi m'indueix a redreçar-la. I com qui visita les diferents estances d'una casa, arribo a la cambra que recull les natures mortes. L'Alfred Sisley em convida a assaborir unes pomes d’un roig lluent, un raïm madur amb la bronzina de finals de la tardor. Em deixo portar per aquelles formes arrodonides, aquell joc entre el volum i la uniformitat, ara ja no puc defugir l'olor d'aquella fruita temptadora. Segueixo el recorregut i Jean Leon Gerome, em deixa embadalida amb el seu Encantador de serps, on no deixa a l'atzar cap detall.
I aleshores, un aire em cobreix i m’atrapa. Renoir em presenta una sèrie de retrats sensuals. Gestos senzills, postures dolces i cabells llargs en suau moviment per descriure dones en escenes quotidianes, cosint, llegint. I aquells rostres delicats tenen quelcom màgic que em captiva i no em deixa marxar. Dames de la burgesia que amb els seus esguards tendres, tímids, intensos t'expliquen la seva història, el seu moment i després de viatjar en el temps, torno i ja res és el mateix, per què he anat amb elles al teatre, per què he compartit amb elles els seus moments més íntims. Em quedo amb aquelles mirades que m’enduc a casa com un petit tresor per recuperar de tant en tant com el meu petit homenatge a l'artista.