Tragicomèdia vegetariana

En Tom estava encantat de formar part d'aquell paradís verd. Allà devant seu s'obrien un munt de canyes en forma de creu i un camí entollat que, quan era trepitjat feia que l'olor de la humitat es barregés amb l'aroma de les figues madures i les cireres tardanes.

Era feliç quan al migdia el sol l'envaïa sense permís i la pell perdia aquella rigidesa de les primeres albades. Aquell seria un dia tranquil, la temperatura era força alta i no apareixeria ningú fins ben entrat el vespre, quan la llum ja li fos fugissera.

I allà la va veure per primer cop, on el dia anterior no hi era. Es quedà corprés i aprofitant una suau brisa juganera, xiulà tímidament.

- És a mi? - contestà ella, sense embuts.

La trobà encisadora, però aviat se n'adonà que estava compromesa. Tot i així li preguntà el seu nom.

- Em dic Flor i aquest que fa la migdiada sobre la meva falda, és en carbassó.

Mmm... Flor de carbassó, bonic nom per a una princesa, pensà contrariat. Peró abans de que el deixés presentar-se, tot xiuxiuejant ella digué :

- Et trobo molt maquet, però no et possis gaire vermell perqué acabaràs esclafat sobre una llesca de pa i penso que faries més goig presidint una amanida.

Aquella fou l'única conversa que tingueren, doncs una noia amb cara pigada i mocador al cap sortí d'entre les ombres i prengué d'una revolada la seva aimada i en mirar-se'l a ell murmurà :

- Quina olor que fas!. - i l'arrencà amb suavitat de la mata junt amb un altre tomàquet veí.

I allà, dins aquell cistell de vímet, en Tom i la Flor es besaren per primer cop i van fer junts el darrer viatge de la seva vida.