Torn de nit (2)

11

Estava clarament desanimat. Fins aleshores tot havia sortit bé però la raó era que m'ho havien donat massa mastegat. La caixa, el cotxe, la llum a l'escola, el vídeo, la troballa del penjat i l'endevinalla. Semblava que em trobava en un atzucac. Vaig repassar mentalment altra vegada el vídeo visionat a l'escola i em vaig centrar en la darrera imatge del trident, el cel blau i l'espetec d'un so que em sonava però que no arribava a discernir. Era l'única cosa en la que encara no havia pensat. Si hi havia un trident probablement era subjectat per algú, però, qui utilitza tridents? Els dimonis, vaig pensar a l'acte. Evidentment, qui jugava amb mi, tenia segrestat el meu gat i aconseguia fer sonar un telèfon sense connexió no podia ser ningú més que un dimoniet amb molta mala llet. No, potser era massa rebuscat. Havia de trobar terrestres capaços de fer tot això. Potser calia despertar a tota la colla de diables del poble a les cinc de la matinada? Potser no fora bona idea a no ser que em volgués guanyar l'enemistat de més gent. A més, la colla de diables acostumaven a sortir de nit, no de dia, i el trident que havia vist estava ben quiet i sota un cel ben blau. Qui més podia portar trident? Ho tenia a la punta de la llengua, però no se'm acudia res. Només hi havia una solució: Internet.
Havia deixat l'ordinador endegat. Vaig asseure'm a la cadira i vaig teclejar l'única pista que em veia capaç de rastrejar al cercador: "trident" i vaig pitjar: "segur que tinc sort". A la pantalla va aparèixer un anunci de xiclets sense sucre. No havia tingut sort. Vaig tornar enrere i pitjar aquesta vegada els resultats en català. Aleshores van sortir pàgines que parlaven d'alguna cosa del trident del Barça, quelcom sobre una sèrie d'anime a TV3, bla-bla-bla.... No era això el que anava buscant. A veure, millor raonar amb el cap i no amb els peus. El trident havia estat una arma utilitzada per gladiadors i atribuïda mitològicament als dimonis. Qui més emprava aquesta arma? Vaig decidir introduir la nova paraula que em vingué al cap al cercador: "mitologia". El primer resultat era de wikipedia, i em va obrir els ulls com plats: "Neptú". Ah carat! De seguida vaig saber de què es tractava i on podia trobar un Neptú físic sense trencar-me gaire les banyes. D'acord que no seria el real, doncs aquest, si existia, estava al fons del mar i jo no tenia ganes de banyar-me dues vegades la mateixa nit. No, segur que m'ho havien posat una mica més fàcil. Hi havia una estàtua de Neptú al passeig de mar del mateix poble on vivia. Seria això? És clar que sí, el so que havia escoltat al vídeo podien ser clarament les onades estavellar-se a la sorra. Això començava a rutllar. Vaig anar cap a la nevera, treure'n una cervesa per premiar la meva lucidesa mental i recuperar les claus de l'auto mal aparcat que m'esperava davant el gual del pastisser.

12

Mentre descendia muntat al cotxe per la riera vaig calcular la ruta a seguir per aparcar el més a prop possible de l'estàtua del Neptú. El temps havia passat ràpidament i el cronòmetre marcava ja cinc hores i quaranta-cinc minuts. Déu sap quan trigaria a donar amb la següent pista si és que seguia la direcció correcta i, a saber, quina mena de maquinació entregirada m'havia preparat ara "un amic". Total, que podia aparcar a la zona reservada per als autobusos de l'estació. M'hi jugava una multa dels locals que volten amunt i avall per la nit, però no hi havia més remei. No pensava fotre'm la gran passejada des del pàrquing del centre fins al passeig de mar, lloc on es trobava l'estàtua en qüestió.
Com havia planejat vaig dirigir-me fins a l'aparcament del bus seguint la carretera nacional, vaig aparcar sense problemes i vaig deixar que el pas subterrani m'engolís a mi i a la motxilla per dirigir-nos al passeig de mar. Estranyament, sota la penombra del túnel subterrani que portava fins al passeig de mar vaig topar-me amb tres nois ben entonats que es dirigien al poble. Pel que es veu, els joves d'avui dia passaven les borratxeres a la platja. En això s'assemblaven força al que havia fet jo mateix a la seva edat, els seus pares segurament i, potser - si no hi havia racionament - , els seus avis.
En cinc minuts en vaig tenir prou per a plantar-me davant l'estàtua i per escoltar clarament les onades del mar estavellar-se sense pressa a la costa. El trident semblava el mateix que havia vist al vídeo però hi havia una diferència: a la punta d'aquest hi havia una fulla de paper clavada. Aquesta vegada havia estat fàcil descobrir-ho, era evident que allò era per a mi i que em trobava al lloc indicat. Qui s'entretindria sinó a clavar sense compassió una pobra fulla de paper al trident del gran, del grandíssim amo del mars?
L'estàtua era sostinguda damunt un pedestal gris color núvol carregat d' aproximadament metre i poc. Calculava que fins al trident hi hauria uns quatre o quatre metres i mig. Vaig provar d'enfilar-m'hi però me les vaig veure negres. Una vegada vaig haver foradat de dalt a baix les bermudes gràcies a l'inútil esforç de provar d'enfilar-m'hi, vaig desistir del tot de provar-ho altra vegada. Bona jugada, si senyor. Tenia la pista als nassos i era incapaç d'arreplegar-la. Vaig mirar al meu voltant actuant com un cavernícola que requereix de l'ajuda d'algun estri. Per suposat no hi havia cap escala providencialment deixada allà i que em salvés la vida. Vistes les conseqüències em vaig fixar en els arbrets de la zona enjardinada. Podia provar de trencar una branca i emprar-la per fer caure el full de paper. Ho vaig desestimar tan bon punt vaig discernir dos joves més acostar-se pel passeig en direcció a l'estació. No era prudent que els joves d'avui dia acusessin als adults de fer malbé la propietat municipal veient-me trencar una branca, aquesta mala fama estava destinada únicament als primers. Així que vaig asseure'm plàcidament en un banc, treure el paquet de tabac i fumar un cigarret mentre pensava i esperava que passessin.
-Ei tio! - va dir un dels dos joves quan van ser a la meva alçada. Tens un piti?
La meva imaginació i desesperació volava.
-Et dono un cigarro si m'agafes el paper que hi ha damunt l'estàtua.
Els dos nois van mirar-se l'estàtua.
-Estàs penjat o què? - va dir el que m'havia demanat el cigarret. Saps la castanya que porto?
Vaig mirar el paquet de tabac, em quedaven cinc cigarrets.
-I si et dono el que queda al paquet de tabac què me'n dius?
Va tornar a mirar la part punxeguda del trident que sostenia el Neptú i va fer com si s'ho pensés.
-Per pasta ho provaria, però per tabac no me la jugo a trencar-me la crisma.
Havia de jugar la meva darrera carta. No m'agradava la idea de desfer-me d'aquella manera dels cinquanta euros que portava al paquet de tabac, però no hi havia més remei. Esperava que la pista s'ho valgués.
-Val - vaig dir traient el bitllet i mostrant-li. Tot teu si m'agafes el full que hi ha enganxat al trident.

13

En cinc minuts en van tenir prou per rescatar-me la fulla, cobrar, demanar-me dos cigarrets i foc. Només els hi va faltar obrir-me en canal allà mateix i robar-me els pulmons. Després d'això van fotre el camp. No vaig esperar a ser al cotxe per llegir el que deia la nota. Deia això:

De la marca de l'auto: la primera i la segona.
Del present: la primera i la cinquena..
De l'envàs subliminal: les dues primeres altra vegada...
"Un amic"

Sense cap mena de dubte "un amic" tornava a la càrrega. Almenys aquesta pista ja em donava més joc: la marca de l'auto era Ford, el present era una ampolla de whisky, i l'envàs subliminal era sens cap mena de dubte el fixador que havia acabat a la paperera. Mentre refeia el camí en direcció al cotxe vaig pensar en què carat es deuria referir amb primeres, segones, cinquenes i tota la pesca. Em van venir al cap les marxes del cotxe, però era una solemne imbecil·litat. El cotxe només tenia quatre marxes. Era més probable que es tractés de lletres tot i que desconfiava enormement de quina mena de ment retorçada hauria parit una pista tan fàcil i directa. A veure, la marca del cotxe era Ford, les dues primeres lletres eren "F" i "O"; el present era whisky, doncs no parlava de la marca i la primera i cinquena lletres eren la "W" i la "K"; finalment, hi havia l'envàs de fixador, que suposava es referia a la "F" i la "I". No recordava l'endevinalla de memòria però si recordava que tenia sis espaïs per complimentar, i jo tenia ara sis lletres. Quadrava. Sempre havia tingut la memòria d'un peix, així que vaig seguir el camí fins al cotxe per tal d'arribar-me com més aviat possible a la meva gruta, recuperar l'endevinalla i desxifrar l'enigma que tan m'intrigava i esperava, acabés amb tot aquell misteri.
Una nova sorpresa ja amb les primeres llums del matí provant de treure el nas: una recepta al parabrises del Fiesta, el cotxe dels municipals aparcat a l'altra banda de la carretera i una grua ben formosa que estava procedint a retirar el vehicle. Vaig fer com aquell qui res i creuar la solitària carretera a peu mentre m'ho mirava amb cara de curiós per les grues. En el cas que el cotxe fos meu m'hagués preocupat, però com que sabia que si no era robat seria propietat "d'un amic" me la portava força fluixa. Ja s'ho trobaria. L'única cosa que em va fer ràbia va ser trobar-me a l'altra punta del poble amb una gran caminada pendent per arribar a casa i amb les bermudes estripades. Per sort era molt aviat, i no era l'hora encara que alguna dona exaltada des d'un balcó, advertís de la presència d'un borratxo semblant a un porc que es dedicava a l'exhibicionisme un dissabte al matí. Així que vaig treure l'ampolla de Glenrothes de la motxilla, fer-ne un glop llarg per pal·liar els efectes de serenor que començaven a afectar-me i fer-me venir un rot que va retronar pels carrerons estrets del poble.

14

De camí de tornada a casa vaig passar per davant de cal Manco, un bar on m'havien deixat de fiar cafetons feia cosa de tres o quatre mesos. I a mi, em
venia de gust un cafè i esmorzar alguna cosa. El bar bullia d'activitat amb les primeres cares arrugades i sense pentinar del matí. No sabia com s'ho feien però fins i tot els dissabtes i diumenges hi havia gent a primera hora a fer el cafè. No em vaig atrevir a entrar i vaig decidir esperar-me fins a arribar a casa.
Més amunt - el poble era ple de bars i restaurants - vaig passar per davant del Pica-Pica, un restaurant del barri al que solia anar a dinar i encara no em feien mala cara. La persiana metàl·lica estava a mig pujar i la moto d'en Josep Banyeres, un dels cambrers, aparcada fora. Vaig decidir provar sort.
-Bon dia! - vaig dir colant-me a l'interior.
-Encara no és obert - va dir una veu una mica rància però que vaig reconèixer com la d'en Josep.
-No em pots fer un cafetó noi?
-Ah, hola Vicenç! - va dir en Josep canviant el to de veu. Si que has matinat.
El cambrer era a la cuina, enfeinat preparant alguna cosa que desconeixia però que no feia mala olor del tot.
-Com he vist la persiana mig abaixada i la teva moto a fora he pensat que potser em deixaries passar, fer-me un cafetó i deixar-me esmorzar alguna coseta. M'hauràs de fiar però eh!
-Si, si. Per què ets tu eh! Però no t'hi acostumis, doncs no obrim fins les vuit. Jo vinc una mica abans per preparar els postres dels menús.
-Ben fet, ben fet - vaig dir jo. El treball és salut.
El treball és salut? No entenc com se'm va acudir dir una cosa semblant. El treball és salut sempre i quan puguis escapar-te'n.
-Però per esmorzar hauràs d'esperar-te a que arribi el cuiner. Pots esperar?
-Si, si. Tranquil. A quina hora arriba?
-Mmmm - va dir ell mirant el rellotge de la cuina. D'aquí a mitja horeta serà aquí. Prendrà un cafè amb llet, s'anirà a canviar i et farà alguna coseta.
-Molt bé. M'espero. Pots fer-me un cafè amb llet mentrestant?
-I tant. Com vols la llet?
-Calentona.
I vaig arreplegar un diari de la barra, seure a la primera taula que vaig trobar i deixar la motxilla damunt la cadira que em quedava al costat. Vaig refregar-me la cara amb les mans. Estava fet pols, em calia reposar una mica. En Josep va acostar-se a mi amb un cafè amb llet fumejant i el va deixar damunt la taula. I vaig esperar a que el cuiner arribés. I esperar.

15

El rellotge marcava ja tres hores i cinquanta minuts. Jo ja m'havia pres dos cafès amb llet i menjat dos croissants untats amb mantega mentre m'esperava.
-Què vols menjar? - va interrogar en Miquel, el cuiner.
-Què tens que no sigui un entrepà?
-Doncs tinc llenties estofades, bistec amb patates o seques, botifarra, "callos", popets en salsa... També puc fer-te un plat combinat.
-Què et sembla un parell d'ous ferrats, botifarra, seques i un parell de tires de bacó ben torradet?
-Fet. Et va bé això?
-Si, m'ho pots fer?
-Esclar! Què vols beure?
-Posa'm una mitjaneta.

Cinc minuts més tard em trobava davant un plat de forquilla i ganivet, just el que em calia per mantenir la línia que tan m'havia costat portar durant anys. Juraria que era l'enveja de tot el que entrava a prendre cafè. Vaig engolir el plat combinat i la mitjana com endut pel dimoni i vaig resistir la temptació d'eructar allà mateix. Un cop acabat vaig rematar la feina amb un cigaló de whisky. Vaig encendre un cigarret disposat a gaudir del plaer d'acompanyar el cafè amb tabac i aleshores, un timbre impertinent va sonar damunt la cadira que tenia al meu costat. En Josep va anar a contestar al telèfon del restaurant, però una mica confós i mirant cap on era jo va tornar a penjar. Jo vaig obrir la motxilla i deixar damunt la taula el telèfon fix de casa. Vaig despenjar amb un grapat de mirades damunt meu i pessigant-me el nas.
-Tintoreria Sensós, digui?
-Oh! - va dir una veu aguda i que se't posava al cap. Disculpi, em dec haver equivocat.
-Res, res...
I va penjar.
Tothom em mirava. Suposo que els hi deuria de resultar curiós que contestés amb un telèfon fix. Era força desagradable ser malvist per resistir-te a la moda del mòbil, sobretot quan avui dia tothom, de fet, portava al damunt un telèfon amb totes les de la llei. Què coi importava el tipus de telèfon que un portava al damunt?
- Què passa? - vaig dir a la multitud.
-No ho sé - va dir en Josep. És un nou tipus de mòbil o un de molt antic?
-No ho sé - vaig contestar. La veritat, encara hi estic donant voltes.
Aleshores el telèfon, ara damunt la taula va tornar a sonar. Vaig despenjar.
-Tintoreria Sens....
-Sr Vicenç! - va dir la mateixa veu aguda i que se't posava al cap. No estic per conyetes de les seves!
-Oh! M'ha descobert...
-Veig que ja ha trobat la pista del trident. I és més, ha aconseguit desfer-se del cotxe que vaig posar a la seva disposició en un temps rècord!
-Si, és que preferia caminar. Això de conduir sense direcció assistida i buscar aparcament no està fet per a mi.
-D'acord. De tota manera encara no ha completat totes les parts del joc. Què espera per tornar a casa?
-Tornaré en el moment oportú. No sap que un dels instants sagrats del dia és el del primer cafè amb el cigarret?
-Per suposat, tot i que no és el primer cafè del dia em sembla.
-Em feia falta una mica més d'energia que la que dona un cafè.
-Si. I n'hi caldrà una mica més i molta imaginació per resoldre la prova final, doncs ni tan sols jo sé com resoldre-la.
-Així com sabrem qui guanya al final?
-Faci el que faci jo seré qui guanyi, d'això no en dubti. D'una manera o d'altra jo guanyaré i vostè haurà de decidir què aprecia més, si la seva vida de gandul, el seu honor o el seu gat. Això ja es veurà més endavant.
-Així què coi vol que faci?
-Que resolgui l'endevinalla i es posi a buscar.
-Però em donarà una pista no? A veure, el que haig de buscar és de color groc?
I el telèfon es va tornar a penjar.

16

A la fi a casa, altra vegada. Vaig recuperar el post-it i provar diferents combinacions amb un llapis. Les lletres "W" i "K" de whisky no em van acabar de convèncer. No podia imaginar-me lletres més inadequades per formar una paraula en català. Així que les vaig canviar per la "G" i la "R" de Glenrothes, que les trobava més naturals i formoses. Així si que la cosa acabava per tenir un sentit al primer intent:

F O T O G R A F I A

Estava admirat de com tot anava prenent forma gràcies al meu agut sentit comú. Ara només em quedava una cosa sense importància, una bajanada estúpida però que requeria gran perspicàcia: què collons volia dir?
Vaig donar-hi voltes una estona i fins i tot vaig consultar l'àlbum familiar que encara conservava a un prestatge del menjador. Però just quan acabava de començar a fullejar-lo i a rememorar records variats que em començaven a posar melancòlic, vaig saber a ciència certa que no trobaria res allà. No era la pista que buscava. Vaig tancar-lo. Sabia que només hi havia una fotografia que "un amic" consideraria pista: la foto penjada al despatx del meu senyor pare. La foto del vell rebent un premi literari. Per això havia vist el vídeo de l'entrega de premis a l'escola, per això la carta transformada en pilota de bàsquet i que ara descansava al costat de la paperera parlava del meu pare com el culpable d'aquella rancúnia que semblava rosegar viu a "un amic". Ell volia que veiés allò.
Per segona vegada aquell dia vaig entrar a l'habitació prohibida, al despatx del gran Pau Roldán. Per sorpresa meva - i ja n'anaven unes quantes de seguides - allò ja no s'assemblava pas a la imatge de despatx sobri, endreçat i immaculat que la meva ment havia enregistrat aquella matinada. Ara, aquella habitació no desentonava tant amb la resta del pis. El despatx semblava una cort de porcs.
Dels dos centenars de llibres que calculava havien descansat als prestatges del despatx, ara només en quedaven set o vuit còpies de "El darrer caminant del viarany secret", la resta estaven llençats a terra formant una curiosa muntanya que semblava llesta per a ser incendiada. Pel que es veu "un amic" tenia la novel·la estrella del meu pare en un pedestal i no s'havia atrevit ni a tocar-la. Els calaixos de l'escriptori també estaven oberts i regirats, l'arxivador dels mecanoscrits saquejat, la màquina d'escriure pel terra, i els trofeus seguien desendreçats damunt l'escriptori, allà on jo mateix els havia deixat. Per desgràcia, fins i tot la bombeta de la làmpada de l'escriptori seguia intacta, cosa que em permetia observar horroritzat la gran feinada que tindria per posar-ho tot a lloc si és que trobava un forat en l'agenda els propers mesos. Vaig barallar però la possibilitat de posar-m'hi en aquell mateix moment, doncs no veia enlloc la fotografia de la paret que buscava, la foto de la que per uns instants m'havia oblidat completament al veure aquella destrossa i la que esperava fos la darrera pista que em portaria a oblidar-me de la maleïda gimcana. Suposava que seria sota els llibres. Dit i fet. Vaig submergir-me en la pila de llibres, apartant-los de males maneres fins que vaig donar amb aquesta. Tot estava al seu lloc: el marc, el vidre i la foto. Semblava mentida que hagués resistit la fura desmesurada "d'un amic".
Vaig observar-la una estona, la foto. No reconeixia ningú més que el meu pare, el seu editor i, el que suposava era, el responsable del certamen literari. El fons de la foto en canvi, si que em sonava. Em donava la sensació que jo havia estat alguna vegada allà, però no aconseguia descobrir on era. Es veia un pati enjardinat amb quatre escales que conduïen a una porta a ma dreta i una petita colla de gent; alguns d'esquenes, alguns de perfil i alguns - pocs - de cara. Si havia de reconèixer algú entre aquella multitud no ho vaig fer, ningú em sonava. Vaig tornar a observar l'habitació potes enlaire i, en un atac desmesurat de voler començar a restablir l'ordre vaig decidir penjar de nou la fotografia al seu lloc, amb tanta mala llet que, al aixecar-me, un llibre que hi havia sota els meus peus va relliscar i fer-me caure de morros cap endavant. El vi
dre de la foto s'havia trencat a les meves mans, el marc desencaixat i jo, fumut una bona patacada al genoll i al colze. Vaig maleir i estavellar una peça del marc que m'havia quedat a les mans directament contra la paret. Després, un cop calmat i frustrat per les conseqüències que havien derivat de l'atac sobtat de voler endreçar, vaig rescatar la fotografia que hi havia entre els trossos de vidre i, instintivament, mirar-ne l'anvers. Hi havia alguna cosa escrita:

IIIer premi Francesc Pujolí de novel·la. Treball premiat: "El darrer caminant del viarany secret".
Autor: Siset Matoti i Lledoners

Vés quina cosa. Aquella foto era de l'entrega de premis del llibre estrella del meu pare. El que l'havia conduït a la fama i fet guanyar multitud de premis arreu on anava. No era un mal llibre, la veritat sigui dita. El que no entenia era l'anotació que hi havia rere la paraula "autor". A més, estava escrit amb lletra diferent a la que s'havia utilitzat prèviament i amb un color blau més fosc. De seguida vaig estar segur que aquell era el nom que cercava, el nom "d'un amic" que segurament hauria afegit al revers de la foto per a que jo el trobés. Però a veure: Siset? Siset Matoti? De què coi em sonava aquest nom? Em sonava, oh si, em sonava moltíssim. L'havia llegit en algun lloc, en algun maleït lloc havia llegit aquell nom.

17

Havia llegit el llibre moltes vegades, més de les que era capaç de recordar, però qui es fixa mai en els noms que figuren als agraïments d'un llibre? És possible que un se'ls llegeixi de passada quan s'avorreix profundament, però si ja és difícil recordar a vegades l' infinitat de personatges apareguts en un llibre qualsevol, com vols recordar a més, els que figuren als agraïments?
Tenia al davant el nom del tal Siset complet, amb tots dos cognoms inclosos. I no era precisament a l'anvers de la fotografia, sinó que era l'únic nom que figurava a l'apartat d'agraïments de "El darrer caminant del viarany secret". N'havia agafat una còpia del prestatge del mateix despatx del meu pare. Era l'únic nom i l'única persona a la que el meu pare semblava voler agrair alguna cosa. Què volia dir tot allò?
Era ja un quart de deu del matí. La conta enrere del cronòmetre s'havia situat a una hora i quaranta-cinc minuts. En aquell moment vaig sentir la immensa necessitat de posar-me en contacte amb "un amic". El malparit sempre em trucava però havia estat incapaç de deixar-me un número de telèfon per comunicar-m'hi i jo no coneixia els secrets de la telepatia. Però va semblar ben bé, que em llegís el pensament, doncs dos o tres minuts més tard, el telèfon que encara hi havia a l'interior de la motxilla i que reposava a la meva habitació, va sonar. Tindria "un amic" a més, poders paranormals que li permetien llegir-me la ment? Allò començava a fer por, a més d'un gran tuf de podrit tot plegat.
-Si? - vaig interrogar.
-Ah senyor Vicenç, veig que ja no està per brometes.
Touché.
-A veure, aventuraré un nom... Senyor Siset, Siset Matoti Lledoners?
-Excel·lent, excel·lent! No esperava menys de vostè. Així què? Té el manuscrit?
-Quin manuscrit? He guanyat no?
-Oh no! No s'acaba aquí la cosa. Esperava que m'hauria d'estalviar aquesta explicació. Suposava que tot solet arribaria a la conclusió que vostè té una cosa que em pertany i que jo vull.
-I no ho ha trobat posant de potes enlaire el despatx?
-Doncs no. Esperava que la seva absència em donaria prou marge per a trobar-ho però el seu pare va tenir molta més cura del que em pensava i va amagar-ho prou bé.
-Què hi ha dels mecanoscrits originals del meu pare? No era això el que buscava?
-Oh no! Jo no sóc un simple lladregot, cerco només el que és meu.
-Doncs tal i com ha deixat el despatx bé que ho sembla.
-Farem una cosa. Jo li retornaré els mecanoscrits a canvi que vostè em retorni el manuscrit d'El darrer caminant del viarany secret, el qual em pertany.
-I el gat...
-Oh si, el gat també es clar.
-I ara em pot dir com trobar el manuscrit?
-Ja li vaig dir que això ho hauria de resoldre vostè, jo no he estat capaç de trobar-lo enlloc. Pensi on guardaria vostè l'original d'un vulgar plagi.
-Un plagi? Si fos així el cremaria per Sant Joan. Segurament ja no existeix.
-Cregui'm, EXISTEIX una bona raó per no cremar-lo i desfer-se de les proves.
-No em dirà que el meu pare va vendre la seva ànima al dimoni?
-No digui bajanades! Faci el favor de trobar el meu llibre d'una vegada, ja sap on l'esperaré.
-No, no ho sé. On m'esperarà?
-Al teatre, pallús. El lloc on va rebre el premi el seu pare. Te una hora i quaranta cinc minuts, sinó...
-Sinó què?
-Jo mateix cremaré els seus mecanoscrits i faré puré del seu gat.
Semblava prou decidit a fer-ho.
18

Vaig tornar al despatx. L'arxivador era buit. Era el lloc on el meu pare havia guardat els originals de totes les seves obres durant anys. Jo esperava treure'n alguna cosa venent-los a algun friki dels llibres quan les coses anessin mal dades, però ara mateix el tal Siset em tenia ben agafat pels pebrots. A més, si com havia dit, el meu pare havia comès el greu error de plagiar el llibre del tal Siset, el trobava i, suposadament li tornava, jo em quedaria en calça curta la resta de la meva vida. Qui voldria comprar els originals d'un escriptor que s'havia dedicat a plagiar la seva teòrica obra mestra? Qui voldria comprar la resta dels seus llibres? I pitjor encara, com m'ho faria per sobreviure a partir d'ara? Amb els drets d'autor de la resta d'obres del meu pare no em donava ni tan sols per a pagar la meitat de la cervesa que consumia durant un mes. Estava ben fumut. I a més, i per acabar-ho d'adobar, ell tenia segrestat en Garfield. Mare de Déu! Com se suposava que sobreviuria el pobre gat si ja no disposaria de diners per a subministrar-li pinso per a gats? Es veuria obligat a oblidar els seus vicis burgesos i furgar a la brossa? No ho podia permetre. Jo era el suposat heroi, i com se sap, els herois acostumen a desprendre's del tresor més preuat per salvar fins i tot la mateixa mosca collonera que els ha estat molestant durant tota l'aventura pel simple fet de ser el bo. Així actuaven els herois. Tot i que pel que semblava, estava ben atrapat. No tenia pla B per a conservar el manuscrit i rescatar alhora en Garfield. I ara, el que calia, era que jo, Vicenç Roldán - l'heroi - recuperés el tresor per entregar-lo al dolent de la peli. O era jo ben mirat el dolent de tota la història?
El primer que vaig fer va ser anar a rescatar l'ampolla de whisky de la motxilla. Això no m'ho podia prohibir ningú, ni tan sols el malparit d'en Siset. Vaig tornar al despatx. Tan si m'agradava com si no calia que tornés a trencar-me la closca i cercar el que el segrestador de gats i l'encantador de telèfons fixes no havia estat capaç de trobar. On amagar un manuscrit tan important? A l'arxivador no hi era, d'altra manera ja estaria ben fumut i el tindria en Siset. A la pila de llibres del terra tampoc doncs ja m'havien estalviat la feinada de buscar-hi, a l'escriptori era ben clar que no l'havia trobat, i jo tampoc. Vaig fullejar els vuit exemplars de "El darrer caminant del viarany secret" que en Siset havia deixat al prestatge per comprovar que no n'hi hagués un amb doble fons com sol succeir a les pelis. Res. Estava segur que al despatx no hi era, però si no era al despatx, on deixar segur un document d'aquella importància? I el que era infinitament més curiós, per què conservar una prova que saps que pot portar-te problemes? No entenia com el meu pare havia estat tan descuidat.
Vaig regirar-ho tot: la meva habitació - l'escriptori, els calaixos, els prestatges -, les altres habitacions, el moblet de les revistes del bany, els armaris de la cuina, el moble bar del menjador, els racons foscos del passadís... Fins i tot em vaig dedicar a moure mobles a tort i a dret. Res, res de res. Les meves troballes foren: brutícia, fulls de paper, monedes passades de moda, una espasa de plàstic de quan era petit i que havia extraviat durant anys, una petaca del meu pare encara plena de whisky - n'hi vaig fer un glop -, un carret de fotos, una bufanda del Barça, dues cintes de casset i fins i tot un bitllet de deu mil peles. No me'n vaig sortir. Finalment em vaig dedicar a colpejar amb la ma possibles parets falses a diferents racons de la casa. Tampoc va donar resultat.
Vençut, em vaig deixar caure pesadament damunt el sofà amb l'ampolla de whisky com a companya de penúries. La maleïda pota falsa del sofà havia tornat a fallar i els tres llibres que hi havia sota van sortir-se del lloc assignat. Sense gaire ganes, vaig baixar del sofà per recollir-los i recuperar almenys un xic de comoditat. Vaig veure alguna cosa estranya i que em sonava sota el sofà: era l'escombra. Finalment l'havia trobat. Després vaig mirar els tres llibres. Tots tres eren primeres edicions de "El darrer caminant del viarany secret". Com que n'hi havia tantes còpies al despatx del meu pare havia decidit agafar-ne tres exemplars per fer-los servir de pota del sofà feia molt i molt de temps, més del que recordava. En vaig obrir un i el vaig fullejar esperant trobar què? Em va semblar mentida que fos un plagi. Vaig obrir el segon. Un altre plagi. Vaig obrir i fullejar el tercer. Em va semblar que veia visions, però allò no tenia pinta de lletra impresa ni de ser un plagi. Era un manuscrit però tenia la mateixa coberta que la resta dels llibres. Bingo! L'havia trobat.
Vaig tornar a seure al sofà sense pota per inspeccionar la meva troballa. Era lletra molt menuda, diferent a la del meu pare, però era llegible. El cabró d'en Pau Roldán va decidir posar-hi una coberta al manuscrit per camuflar-lo entre tota la llibreria. Molt enginyós, si senyor. Vaig llegir el títol: "El darrer caminant del viarany secret", sense cap mena de dubte era el que buscava. Després vaig anar a la darrera pàgina, volia veure el nom de l'autor. I hi era ben clara: Siset Matoti i Lledoners, i a sota, la seva firma. La
mare que el va parir!, tenia tota la raó del món. Però també em va cridar l'atenció una altra cosa: la darrera frase escrita. No la recordava així. Però vaig pensar que me'n podria haver oblidat. Vaig obrir un dels altres dos llibres no manuscrits i mirar la darrera pàgina. La darrera frase era diferent. Com era possible? Així no era un plagi? Vaig fullejar altra vegada el llibre manuscrit passant capítols i quan vaig arribar si fa no fa a la meitat, vaig descobrir que no era un llibre, sinó dos. A mig llibre hi havia un títol diferent. Collons! Hi havia una segona part dins el mateix manuscrit titulat: "Torn de nit". Ara sabia perquè el meu vell no se'n havia desfet. Pensava plagiar-ne la segona part algun dia, una segona part que mai va arribar a veure la llum. I ni tan sols jo tindria la primícia de ser el primer que la llegís, m'hauria d'esperar a que el cabró d'en Siset Matoti Lledoners l'edités amb el seu propi nom si volia rescatar el meu gat. Qui el va parir!, es faria la barba d'or aquest. I mentrestant jo em veuria obligat a viure dels coloms i pardals que en Garfield cacés. Bé, això si era capaç d'ensinistrar-lo com Déu mana.

19

Armat amb el pal d'escombra a una ma i la motxilla a l'esquena amb el manuscrit original d'"El darrer caminant del viarany secret", l'ampolla de Glenrothes i el telèfon fix de casa em vaig personar davant la porta del teatre del poble. La cursa creuant el poble calçat amb les xancletes m'havia fet entrar una ressaca considerable: mal de cap, boca resseca i el cos com si m'haguessin propinat una generosa pallissa. Feia cinc minuts tard si fa no fa, però ja se sap que els herois sempre arriben una mica justos a la darrera escena. No em va sorprendre trobar-me la porta ajustada tot i ser primera hora del matí. En Siset, una vegada més, havia pensat en tot. A la fi li veuria la cara a aquell pirata.
Vaig empènyer la porta d'entrada per plantar-me definitivament dins. Era fosc, però amb la llum que s'escolava per la porta de vidre que donava al jardí interior podies distingir clarament la sala d'entrada del teatre. Hi havia quadres, retrats i fotografies penjades, també un petit banc de fusta fosca i unes escales que portaven al bar, situat a la segona planta. També hi havia una segona porta que conduïa directament a la sala del teatre amb les butaques i, la cabina de venda d'entrades. Evidentment no vaig comprar tiquet, doncs no hi havia ningú per vendre-me-la, no hi havia cap obra programada i no duia ni cinc a la butxaca. Vaig quedar-me un moment parant l'orella, però no vaig escoltar res fora del normal que em portés a decidir per cap de les dues portes. Finalment vaig empènyer la del jardí, em feia gràcia rememorar si més no l'escena de la fotografia al jardí del teatre.
El sol s'alçava daurat i picant damunt meu. Era migdia. Hi havia una sèrie de matolls alts mal retallats i un petit caminet marcat amb pedres que et dirigia al centre del jardí. Vaig avançar unes passes i de seguida vaig topar-me amb les escaletes i la porta corredissa que conduïa al bell mig de l'escenari, l'entrada dels actors. Vaig acostar-me cap a aquesta i una veu va cridar-me l'atenció a mig camí.
-Ei! Hola!
Vaig girar-me i mirar al fons del jardí. No semblava la veu d'en Siset, era més greu. Al costat anvers pel que havia entrat, davant la porta dels serveis i al fons del jardí hi havia un noi força jove, morè i baix vestit amb una granota blava com la que antigament utilitzaven els mecànics. Vaig tornar-li la salutació.
-Hola noi!
-Vostè és en Manel? - va interrogar-me.
Em deuria confondre per algú altre.
-No. Jo em dic Vicenç.
-Ah. Bé. Jo sóc el lampista. Estic arreglant els lavabos i estic esperant en Manel.
-Ah, d'acord. Bé, jo vaig a fer un cop d'ull aquí dins - vaig dir-li assenyalant a la porta. M'hi he deixat el gat.
-El gat?
-Si, el gat. Un amic me l'està guardant i he quedat aquí amb ell.
-.... Bé. Com vulgui. Jo seguiré amb la feina.
Després d'això el lampista va arreplegar alguna cosa de la caixa d'eines que tenia al costat i se'n tornà a la feina. Jo vaig obrir la porta corredissa i vaig entrar llest per a l'escena final.
Quasi tothom havia passat una vegada o altra pel teatre. Era propietat del centre parroquial, però fins i tot jo, de ben petit havia actuat amb els companys d'escola en la festa de final de curs. El meu número - juntament amb el de dos companys més - havia consistit en parodiar tres homes de les cavernes que descobreixen el foc. Un número humorístic però que no feia gens de gràcia. Bé, tan se val. Total, que de seguida vaig quedar-me palplantat al bell mig de l'escenari. Tot era ben fosc a excepció dels primers metres de l'entrada que ja havia deixat enrere. M'havia deixat les ulleres de visió nocturna a l'altre abric i ja pensava en pujar al bar a buscar el tal Siset i comprovar si podia beure gratis, quan dos focus es van encendre damunt meu. Vaig aconseguir discernir centenars de butaques vermelles davant meu i la cabina del controlador de les llums al fons. Si algú havia activat els llums havia de ser allà dins. Llavors una veu semblant a la de Déu, però més aguda va tronar pels altaveus.
-Sr Vicenç. Arriba tard. Porta el que li vaig demanar?
Jo no sabia si excusar-me o enviar-lo definitivament a prendre pel sac.
-Ho tinc aquí a la motxilla.
-Vull veure-ho.
Vaig deixar el pal d'escombra a terra, obrir la motxilla i extreure'n el manuscrit amb les tapes de la primera edició de la novel·la. Ho vaig alçar per damunt del meu cap.
-Em vol prendre el pèl? Jo vull el manuscrit. Això és l'edició impresa.
-No, escolti - vaig dir fent voltar les fulles del llibre. És el manuscrit, sols que està camuflat amb la coberta del llibre imprès. Acosti's vostè mateix i comprovi-ho.
Llavors ningú va dir res més, i jo em vaig quedar com un estaquirot amb el llibre alçat. Una figura imprecisa va començar a descendir lenta i penosament per les escales de la cabina, va arreplegar una mena de caixa del terra i va començar a caminar treballosament cap a mi per l'espai que quedava entre les dues fileres de butaques. A mesura que l'home s'anava acostant vaig començar a distingir-lo. Era un vell raquític, prim com un secall i de llargs i abundants bigotis. El coneixia, oh si, el coneixia prou bé. Era el nou veí del barri aficionat als combinats. Va pujar les escaletes que conduïen a la tarima del teatre i es va posar a no més de cinc passes d'on era jo. Va deixar una d'aquestes caixes per a transportar animals al terra amb un bon grapat de fulls mecanoscrits lligats amb cinta adhesiva. A dins la gàbia hi havia un gat de pèl taronja llampant i que romania callat. Era en Garfield.
-Ensenyi'm això - va dir.
Directe al gra.
Vaig fer passar les fulles davant seu i mostrar-li finalment la darrera pàgina on figurava clarament el seu nom. El paio va obrir els ulls com taronges.
-Llenci-ho cap on sóc jo.
Vaig obeir. El vell es va ajupir i va recollir el llibre. El va fullejar i va quedar-se a la darrera pàgina. Aleshores va començar a riure com un llimac.
-Ha-ha-ha-ha! Fantàstic, fantàs....Uohhh...
El vell va deixar caure el manuscrit, va endur-se una ma al cor i va fer la mateixa cara que li queda a un quan es caga a sobre. Aleshores va caure fulminat a terra.
-Ei! - vaig intercedir jo. Siset!
El tio, d'eufòric com s'havia posat i - suposo - de l'emoció de retrobar-se amb el manuscrit, no va poder contenir el que s'assemblava molt a un cobriment de cor. El primer que vaig fer va ser apartar en Garfield i els mecanoscrits d'aquell pertorbat i després, ajudat amb el pal d'escombra, comprovar el seu estat.

20

Gràcies al telèfon mòbil del lampista l'ambulància va arribar en menys d'un quart d'hora. Ja a l'hospital de Calella em vaig trobar amb en Garfield a l'interior de la gàbia damunt els meus genolls, el manuscrit a les mans, una motxilla amb una ampolla de whisky i un telèfon fix a l'interior, un cronòmetre penjat del coll i esperant pacientment l'estat de salut d'en Siset. Tenia gràcia la cosa, allà em trobava jo, fent un nou glop a l'ampolla i esperant la resolució d'aquell plat tan galdós amb el torracollons que m'havia fet parar boig tota una nit d'estiu. Vaig recordar que havia d'acabar - més ben dit començar - el meu escrit per la columna mensual de la revista del poble. Llavors un infermer es va acostar fins a mi, en Garfield va miolar.
-Ha mort - va dir sense gaires miraments. Em sap greu.
Llavors, vaig saber que mai sabria com carat era possible fer sonar un telèfon fix sense connexió.
-En pau descansi.

Vaig sortir de l'hospital. Com que no podia agafar un taxi fins al poble per falta de líquid a les butxaques, vaig haver de creuar tot Calella a peu fins a l'estació de trens, colar-me sense bitllet i baixar a Canet. Per sort no era el dia de trobar-se el revisor. Vaig traginar la caixa amb en Garfield i la motxilla penjada a l'esquena fins a casa, quedant completament baldat i amb unes enormes ganes de posar-me a hivernar durant almenys vint-i-quatre hores.
L'ampolla de Glenrothes - quasi buida - va quedar damunt l'escriptori. Vaig deixar el telèfon al moble del passadís i vaig rescatar una de les cerveses de la nevera. Després vaig alliberar en Garfield de la seva presó preventiva i observar el manuscrit mentre rumiava quina seria la sort d'aquest ara que s'havia quedat sense amo. Jo disposava de prou diners per a sobreviure ara que aquell malson s'havia acabat i que els drets d'autor seguien en el meu poder. No em va donar temps a pensar. El telèfon, va sonar altra vegada. Vaig dirigir-me fins a ell. Estava desconnectat. Me'l vaig mirar com aquell que ja no es sorprèn de res i vaig despenjar.
-Digui?
-Tintoreria Sensós?
-No, s'equivoca.
-Ah, disculpi eh!
-Res, res. Passi-ho bé.
Vaig anar a buscar el martell.