Teranyina interior model imperi

Les teranyines dominaven aquell paisatge, per dins i per fora. Mentre, en pantalons curts de “terlenka”, sonaven preteses (no autèntiques) músiques modernes i avançàvem a palpentes per conèixer el nostre futur.

Si ens haguessin posat les músiques autèntiques les hauríem rebutjat, ens les amorosien i semblaven posar-hi trossos de protesta digerible. I, per tant, creixíem en la teranyina, interior; en la malaltia pròpia dels inhòspits racons plens d’escombraries, mentre maldàvem, il·lusos, només en desfer-nos de les gruixudes teles d’aranya evidents als nostres ulls.

Descobríem, doncs, a les palpentes l’aparença de la netedat del mon, una aparença, en contrast, que podia ser estranyament i superficial neta. Però no!, el nostre mon de catacumbes i foscor no ens abandonava en l’interior, molt més difícil de netejar per la seva naturalesa amagada, intrínseca i especial.

I hagués estat potser més senzill del que semblava resoldre aquell enigma que ens dominava, alguns ho feren, potser amb ajudes: tal vegada només hagués fet falta una mica de determinació i de flexibilitat, però renoi!, quines paraules més boniques dites ara i no quan estàs cobert de la llefiscosa tela de l’aràcnid.

Vam descobrir els fusells i els greixàvem; vam jugar amb ells a guerra d’amagat: encara hi eren com fantasmes enteranyinats. Vam recórrer runes del passat i fer escalada en les parres i “jugar amb” i “assassinar a” animals. I a descobrir perilloses passions allà on comença, i avall, la cintura: amb por i desig: teranyina que mai acabàrem de desprendre de les nostres mans i cossos.