T'enyoro

...pot ser tan difícil... . A mi m'agrada quan no enyoro, ja sigui perque no hi ha ningú a qui enyorar o perque em sento a prop de la persona que desitjo.


Sergi

Ho fas molt bé, ens una manera d'expressar la nostàlgia o el trobar a faltar especial, m'agrada com escrius. Et seguiré llegint. Gràcies.

Un salut!
ullsblaus1

qe bonic...
qe sincer
m'ha encantat de veres
m'ha fet estremir

...intentar oblidar i com més s'intenta més et retrobes en els records que restaran per més temps que passi.
M'agrada perquè evoca el lector en la nostàlgia que vius.
Una abraçada!

aquesta melangia que acompanya el poema des del començament fins al final. L'enyorança que s'instal.la i que fa el mateix recorregut amb nosaltres, arrelada dins nostre, perpetuant la presència d'aquell/a que és lluny. He trobat molt aconseguides les imatges que evoques.
Una abraçada

Veig que tens més d´un relat dedicat als records, nostàlgies i temps que enyores, encara que no se si biogràfic, sembla que t´inspira bones estones i resulta perfecte en els teus escrits, doncs amb gran claretat descrius aquells moments i aquells sentiments que per bons que van ser sempre queden al cor.. eterns...

M´ha agradat llegir-te i un cop ho he fet encara m´ha fet més il.lusió el teu comentari. Una abraçada!!!

Joan.

Veig que tens més d´un relat dedicat als records, nostàlgies i temps que enyores, encara que no se si biogràfic, sembla que t´inspira bones estones i resulta perfecte en els teus escrits, doncs amb gran claretat descrius aquells moments i aquells sentiments que per bons que van ser sempre queden al cor.. eterns...

M´ha agradat llegir-te i un cop ho he fet encara m´ha fet més il.lusió el teu comentari. Una abraçada!!!

Joan.

...hi ha qui creu que enyorar i sentir-se sol és quelcom negatiu, però quan estàs bé i acompanyat, també s'enyoren els instants d'enyorança amb solitud!

Molt bonic! Gràcies pels teus comentaris.

Un a abraçada!

Expliques molt be la melangia que es sent quant estàs o et penses que estàs sol. Enhorabona per el relat

Un bell poema, Naiade, curull de melangia i nostàlgia, però que sí que es pot llegir en clau d'esperança.
M'agraden tots els teus reptes, acostumen a ser diàfans, precisos i nets.

Un petonàs!

Un poema absolutament fidel al títol, ja que vessa enyor per totes bandes: ho declara amb veu constant des de la primera paraula fins la darrera.

Cada vers parla de la melangia que omple el pensament, la soledat que acompanya les passes, la tristor que amara la mirada, la nostàlgia que brolla del record, el desig d'una presència físicament llunyana, però tan propera que és interior, íntima, a pesar de la distància.

Veig que ens van publicar en el mateix dia els nostres darrers poemes; com en el teu, jo també nomeno el fred i la foscor a la ciutat. Quina coincidència! Me n'alegra adonar-me d'aquesta espècie de casualitat que em fa sentir-te més propera...

T'envio una abraçada per celebrar-la,
Unaquimera