temps present

Òndia, no m'ho puc creure... vinc de llegir un poema que malgrat les paraules son totalment diferent, diu exactament el mateix.

Sé que això que faré és molt lleig, però transcriure part del comentari que he fet a l'altre poema perquè crec que s'escau perfectament al vols dir en el poema:

"molts cops només mirem el passat i busquem el futur, i ens oblidem d'un present veloç que ens marca el camí que hem de recorre. No som conscients de la importància del present fins que aquest esdevé passat i res ja no podem fer per canviar-lo...

A vegades ens capfiquem en somiar quan el que hem de fer és gaudir del present i no voler córrer més del compte, se pacients i assaborir tots i cada un dels moment que ens regala el present, per poder-los recordar algun dia com aquell passat tant feliç que ens obligui a somriure."

Somies, però no només amb un futur, sinó també amb un present i un passat. I en el present està la clau del passat que volem i el futur que desitgem.

Un poema magnífic, tan en les idees com en la forma, clar i net, amb pensaments directes i versos senzills.

una abraçada,
Jordi.

PD: el poema al que he fet referència és: "Entre el passat i el futur..." de Nicte, te'l recomano.

Jo també Mar, jo també vull sentir aquestes sensacions en la meva vida. És un poema senzill, però fantàstic.