Temps i veritat

Me'n vaig adonar que havia arribat al meu futur, no fa pas molt, tot sentint "Hey Jude" a la ràdio del cotxe: aquella cançó que em meravellava i pagava per sentir-la en la màquina de música de la botiga de jocs - elèctrics i no de làser! - de la època. M'excuso, però només recordo que també hi havia la versió de "Something" d'Aretha Franklin i l' "Amen" d'Otis Reading. Devia tenir aleshores 14 o 15 anys, com a molt.

Va ser en recordar que en aquells instants de gairebé infància, mentre sonava com ara la cançó, em preguntava: qui era jo? O més ben dit, qui seria? Qui em voldria? - si, a mi! - Si tindria dona i fills, quina feina seria capaç de fer.

I ara que a la ràdio se sentia de nou en tot el seu esplendor la mateixa cançó, ja ho sabia, coma mínim en part: precisament estava recollint els fills, ja grans, a l'escola, sabia qui m'estimava, què havia estat capaç de fer i què no. Aquest present havia estat el meu futur.

Llavors em vaig girar cap a la meva dona com qui va a fer un petó - metafòricament parlant, ja que estava sol - i li ho vaig explicar - un cop més, metafòricament - i ho vaig acompanyar amb una idea "la bellesa, el plaer, no són res vistos des de l'experiència, tan sols la intenció, la voluntat, compta". Vaig reblar la idea "poder gaudir d'una part de la veritat, en les persones",...coses, totes, que ens porten directament a la tendresa.

Ara he de veure si hi ha un nou futur serpentejant darrere aquest futur i, és clar, seguir-me preguntant tants anys desprès: qui sóc jo?

Començaré el nou futur explicant-li tot això de la tendresa a ella.