Tan de bo fóssis aquí

t'hagués conegut abans, t'hagués llegit abans, t'hagués comentat abans... però com bé dius, encara ets jove, i saps? Jo també, o sigui que res de lamentacions, endavant i bona cara.

Molt romàntic el teu poema, i un caramel per la vista i el record.

Una forta abraçada, i mil i un somriures.

Hi havia alguns relats que no havia llegit, i he deicidit comentar-te a aquest perquè és un dels que m'ha transmès més emocions...
Tant de bo fóssis aquí... No sé si és perquè darrerament me sent així com me sent o perquè, però aquests darrers textos, tal vegada més tristos que altres que has publicat, han fet sentir-m'hi identificada...
Ets genial, no ho dubtis en cap moment, escrius d'una manera que ja m'agradaria a mi poder-ho fer, plasmar el que sents així, tan natural, com si no anàs amb tu... M'ENCANTES Clàudia, de veres! :)
Segueix regalant-nos relats així, per favor!
Una abraçada enorme!

Marta.




PD. i saps que, malgrat no tenguem una relació així de super confiança (jajaja), sóc aquí per si mai necessites res, disposada a escoltar-te i a ajudar-te si puc; no ho oblidis :)