Diuen...

-Diuen que allà s'hi està molt bé. Millor que aquí, almenys. Diuen que hi pots veure les estrelles de molt aprop i que, fins i tot, les pots tocar. Però a mi no és això el que més m'agrada. El que més m'agrada és que allà tothom és igual. No hi ha un dèbil i un fort ni un millor i un pitjor. També diuen que allà no s'hi mor, difícil de creure, no? Però morir no em fa por, a mi. El que em fa por és la manera de morir però com que allà no mors, segurament estiria millor que aquí. Tothom riu, allà. No existeixen ni les llàgrimes ni el dolor ni els colors foscos ni la solitud ni res dolent. Diuen que hi ha flors de colors, rialles eternes, mans per ajudar-te, algú que t'escolti. Tampoc existeixen les preocupacions. Diuen que l'únic que has de fer és respectar i escoltar, i també pensar. Si fas això, ja ho tens tot: amics, rialles eternes, ajuda quan la necessites i la possibilitat de jugar amb les estrelles. I, saps que és el millor, fillet? Que jo, aviat, hi aniré.
-Però on és aquest lloc?- va preguntar el nen, desconcertat.
-Mira -li va dir el pare assenyalant-li el cel- veus on s'acaba el cel?
-Sí -li va dir el nen, ben conveçut.
-Doncs allà, allà aniré.
-Jo vull jugar amb les estrelles, podré venir?
El pare va acotar el cap; pesat, vençut. La seva mirada va canviar en cosa d'un segon. Les mans li tremolaven, la por començà a ofegar-lo. El nen el mirava, esperava impacient una resposta. Finalment, va dir :
-No, no hi pots venir amb mi.
-Però jo vull jugar amb les estrelles -va insistir el nen.
-Mira, farem una cosa. Jo aniré allà, allà lluny i tu, sempre que vulguis, surts a la terrassa i crides: ''pare!'', aleshores jo et tiraré una estrella des del cel perquè hi puguis jugar, d'acord?
- Que bé! -digué el nen tot rient. I aquella rialla va emocionar al pare, va omplir-lo d'orgull. Allò era el que realment desitjava: veure'l créixer, riure, viure. Però ell sabia, més bé que ningú, que l'hauria de veure créixer des del cel, des del lloc on ningú, mai en la vida, mor.