Noia de vidre.

Ja no era com abans, abans era molt millor. Cada cop que la tocava ella s'estremia, sempre em deia que les meves mans li posaven la pell de gallina. Jo li recorria el cos en silenci, fent patinar els dits per cada racó del seu cos, com algú que fa una figura de fang i la repassa una vegada i una altra. I ella, damunt el llit, es feia petita, s'arrufava i reia mentre s'amagava sota els llençols. A mi m'agradava. Em deia fes-ho, fes-ho, i jo ho feia però ella tornava a desaparéixer i a riure com una nina petita. I allò em feia tornar boig, i com un boig jo hi tornava. I la tornava a tocar, i ella s'aguantava les ganes de riure mossegant-se el llavi inferior, tancant fort els ulls, movent el cap a banda i banda, fins que els meus dits arribaven a una pell més sensible i ja no podia més, i ella explotava, a cops rient, a cops amb un gemec. I sí, m'agradava, m'encantava.

Ara ja no, ara ja no és el mateix. La toco i com si toqués pedra. No s'immuta, no sent res. Ella em riu, em diu que li agrada, però jo sé que menteix, jo sé que ni tan sols sent el meu dit recórrer la seva esquena, els meus alens a cau d'orella, la meva mà sobre la seva panxa. Fes-ho, fes-ho em diu, però ja no s'amaga sota els llençols. M'agrada em repeteix, però ja no se li posa la pell de gallina. Jo sé que és la mateixa, però sembla com si li haguessin afegit una capa més de pell, una capa de vidre, d'aquestes que si pitjes una mica massa, s'escarda...per això em fa tanta por tocar-la.