Quan plou

Un relat de: diaclau
Quan plou el dia torna a començar de nou. Una realitat nova, xopa de veritats, circula asfalt avall. I a alguns els fa gràcia, a altres cap ni una; però pocs se’n adonen: per un moment, tots deixen de banda les seves preocupacions. “Clara, s’ha posat a ploure”; “mare, corre que ens mullarem!”; “(un silenci ple de besades i somriures)”; “amor, millor agafem el cotxe”.

La pluja ens roba, si no uns minuts, uns segons a tots. Però a mi és capaç de robar-me tota la tarda sencera. I donar-me forces per sortir al carrer a admirar-la, per molt fred que faci, per molt fort que caigui. Sortiré a agraïr al cel o a qui sigui aquesta olor de ram de roses fresques de color cirera. Aquesta olor de pell humida, que demana a crits una besada i, de ben segur, és més dolça que la mel.

Aquesta olor de pausa.

Perquè la pluja és això: una pausa. Per uns més curta i per altres més llarga. I a mi, per molt que troni, sempre em calma. I sent que em fa neta, que em purifica i que per un moment sóc Caterina i no Clàudia.

La pluja ens atura un moment en el temps, però no tots sabem aprofitar-ho, veure-hi més enllà. Trobar una veritat durant aquest moment de pau, naturalesa en moviment. Una veritat que pot fer mal, pot assustar o pot fer-nos somriure. Sempre d’una manera plàcida i tendre, per molt enrabiat que estigui el cel. A mi, sincerament, em sembla que com més remuguen els núvols, més clar tinc el cap.

I avui ha plogut, aquí. Sí, aquí enfora. I no he descobert cap veritat, sinó que l’he reforçada, l’he vista més clara que mai, com un cel de maig completament net i lluent: t’estim, i per cada quilòmetre de distància el meu amor es multiplica per tots els dies que separen l’equinocci de primavera de l’equinocci de tardor.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer