Abril.

Rentava els plats a la cuina i em vaig asseure, cansada. La porta cap al menjador estava entreoberta i se sentia la televisió. El telenotícies havia acabat i la sèrie que feien cada migdia estava a punt de començar. Vaig guaitar per mirar-lo, amb total discreció: era allà, a la seva butaca, assegut, amb la mirada perduda, amb el comandament de la ràdio a la mà, sense intenció de fer cap moviment. Em va fer llàstima. Quant de temps feia que vivíem en aquella situació? Ni jo ho recordava...Vaig mirar per la finestra. La cegadora llum del migdia em va enlluernar. No vaig tancar del tot els ulls i mirava com ballaven els raigs de sol. Aquella calentor m’omplia de vida, em feia sentir radiant, protegida, estimada. Irremeiablement, vaig pensar en aquell dia, el sol resplendia igual i eren els seus braços els que em protegien...
Era ben entrada la primavera i em va dir que feia molt bona cara i que estava preciosa, però que ell em duria a un lloc on podria sentir-me molt millor. Va dir-me que li agafés la mà, que ell faria el camí. Em va tapar els ulls. No recordo el temps que caminàrem, però sé que no vaig tenir por. Jo el seguia, tenia la seva mà agafada ben fort. Ens submergíem en rialles, en petons; ens foníem en abraçades. Sentia un aire fred que m’acaronava la cara. Si haguéssim caminat per una gran ciutat, de ben segur que hauria sentit el mateix: papallones voleiant al meu costat, melodies eternes de les fulles dels arbres, silencis celestials, instints animals, l’olor exòtica d’aquell caos, la seva pell gotejant acalorada...Encara tenia els ulls tapats i ens vam asseure. Hi havia aigua a prop, la podia sentir. Li vaig intentar demanar si em podia llevar ja el mocador, però no em va permetre acabar la pregunta quan va deixar anar un no rotund. Vam allargar-nos sobre una terra humida. Ell no m’amollava: m’acaronava, em dibuixava coses a la panxa, em feia pessigolles, réiem...no tenia por. Poc després es va adormir i vaig abraçar-m’hi fort. Tot i tenir-los tapats, vaig tancar els ulls...
Vaig trobar-me, de sobte, en un camp immens, d’un verd apagat, ple d’arbres tenebrosos sense fulles, alts. Sentia l’eco del meu nom, algú em cridava, ell em cridava: Abril, Abril! Al mateix temps, el soroll d’un tren llunyà em desconcertava. Ell em cridava, em reclamava, m’exigia ser eternament seva. El tren s’acostava de cada cop més. Estava angoixada, paralitzada. Confusa, sense saber què fer. Dubtes. Agafar el tren i fugir o anar cap a ell, abraçar-lo, i prometre’ns amor etern? El moment de dubte fou letal. El tren ja era lluny i gairebé no se sentia. Un crit llarg, un cop sec. Silenci criminal. Quietud, ganes de cridar i emmudiment de les cordes vocals. Caos mental. Quan vaig aconseguir posar ordre dins meu em vaig imaginar el pitjor. I el pitjor era real. Vaig començar a xisclar, a estirar-me salvatgement els cabells, a mossegar-me els llavis de ràbia. I vaig despertar-me panteixant, plorant, sobtadament.
Encara hi veia fosc i pensava que seguia somiant, el que està fet, fet està, em repetia novament un cop i un cop més, submergida, encara, en el somni. Vaig adonar-me que encara portava el mocador i me’l vaig llevar.Un camp verd lluent, ple d’arbres senzills, amb poques fulles ballant amb el vent, em va encisar. Una gran bassa d’aigua cristal.lina jeia a pocs metres dels meus peus. I el vaig veure allargat al meu costat, dormint serenament. Malgrat el malson, tot seguia igual: ell i jo perduts en el temps, el vent fresc de primavera, el piu-piu dels ocells. Vaig passar la mà per damunt la seva cara, la barba picava. I es va despertar. Amb els ulls mig tancats va simular que enterrava un petó sota aquella terra humida, i va dir-me que d’allà en sortiria la flor més bonica del món, però que aquesta no seria mai tan bonica com jo era.
Ara ja no m’ho diu mai, això. Però el pobre no en té la culpa. El vaig tornar a mirar: seguia talment, amb la mirada perduda davant la televisió i el comandament de la torre de música a la mà. Jo no puc més, ni ell està bé ni jo tampoc. Cada cop que el miro és com si el mirés una qualsevol, una desconeguda. I no! Jo sóc l’Abril, la seva eterna Abril! És massa feixuc, ja ho tinc decidit. Ho faré, algun dia ho faré. Algun dia? Avui, ara, ja. Ara ho faig.
Abril, decidida, va cap a la cuina. Prepara, lentament, el tassó. Mira un altre cop els raigs de llum, i torna a recordar. Agafa el tassó, la mà li tremola, el cos li tremola, el cor i l’ànima li tremolen. Però sap que és l’única manera de seguir endavant, que és l’única manera de trencar amb aquesta monotonia. Va, amb passes fermes, cap al menjador. Li fa un petó i ell ni s’immuta. Beu una mica, li diu. Ell, obeeix i és beu el líquid aquell, que ella va comprar de manera il.legal i no sap ni com és diu. ‘’És efectiu, però’’, li digueren. Abril li xiuxiueja a l’orella que l’estima, que el que està fet, fet està, que no hi ha volta enrere, i que la flor que va néixer d’aquell petó serà eternament seva. A poc a poc, Ignasi volta els ulls cap a ella, la mira i s’adorm.