Purpurines

Purpurines de colors cauen del cel. Brillen. En elles hi veig reflexats els teus ulls de color d'oliva. I, allà, en els teus ulls hi veig el paradís, el teu somriure que no acaba mai, la teva mà que m'estira i els teus braços que m'abracen, el teu llit que m'estima i el teu coixí que em regala la teva olor. Hi veig una llarga nit estrellada, un arc de sant Martí de trenta colors, la mar més plana que mai, la neu més tova que mai, el cel més gran que mai i...finalment, al final d'aquest món de somni que em regalen les purpurines que cauen del cel, hi veig un punt negre, fosc, llunyà...més vençut que mai.

Mentre camino pel carrer, penso que pot ser allò que he vist avui al matí: les purpurines del cel, els teus ulls...i aquell punt negre.Què pot ser? No ho sé...però, tal vegada són els meus somnis que s'han cansat d'esperar-te. Sí, això deu ser. Els somnis que no recordo, els que no somio, els que no veig, els obscurs, els llunyans, en els quals no hi veig res..hi no hi veig res perquè hi surts tu. Perquè per fi has arribat. I la mà que veia a les purpurines era la teva, que m'espera. Però perquè no els puc veure? Ah, clar. Perquè tu i jo...perquè tu i jo no pot ser. Ara ho entenc. No puc veure els somnis perquè la meva ment sap que no està bé somiar-te, que no és a tu que t'he de somiar. I ho sé. Però el meu cor, si batega, batega per tu. I les purpurines...han estat una senyal. Perquè et desitjo meu i tot meu. I quan desitges una cosa amb tanta força, tot l'univers conspira perquè puguis aconseguir-la. Així que vine, agafa'm fort i fugim, fugim lluny! Cap al paradís, cap al mar, cap allà on l'arc de sant Martí tengui trenta colors! Però...hem d'esperar, com sempre. Però arribarà el dia, arribarà la teva mà que m'agafarà. I ho sabem, i ho sé...i ho sento molt per per l'espera però t'estimo més, així que et juro que arribaré.