Tal dia com avui...

TAL DIA COM AVUI...
En Maurici es tomba una mica i del llit estant despenja el telèfon per comprovar, un cop més, que hi hagi línia. Només són les set. Mira a fora i veu com les capçades dels xiprers es gronxen al compàs del xiulet del vent. Deixa sempre els porticons oberts i quan les pessigolles de l’insomni el desvetllen, el rectangle de la finestra es converteix en un quadrant per on passegen les hores, de les més fosques, sempre acompanyades per la xiuladissa monòtona del xot, a les més clares amb el cant matiner del pit-roig. Normalment aquesta desfilada l’asserena però avui està neguitós. És vint-i-cinc de març. El temps s’entesta a recordar-li, un any rere l’altre que tal dia com avui va passar allò.
A la matinada d’un rúfol vint-i-cinc de març de fa temps, molt de temps, una trucada el va fer saltar del llit. Llavors tenia el telèfon a baix, a l’entrada. Es va entrebancar amb la sabatilla i l’últim tram d’escales el baixà rodolant. Malgrat aquesta drecera inesperada no hi va arribar a temps. Aquella trucada suposà dos mesos de caminar coix però el peu rai que es va curar, fou la seva vida la que s’esguerrà per sempre. La culpa se li va instal·lar rere l’orella i a dia d’avui encara li xiuxiueja, insistent, el relat d’allò que va passar. Era en aquella hora imprecisa entre la nit i el dia. El glaç de la carretera feia les corbes tan perilloses... Maleïda cobertura. Per què va decidir venir a buscar-me? Si hagués agafat el telèfon... Segur que va ser ella qui va trucar?, es pregunta un cop i un altre.
Torna a comprovar la línia. Avui també podria rebre una trucada important. No voldria fallar. Si no avui, potser la rebrà demà... Demà és vint-i-sis de març. Caram! De demà en vuit farà nou anys que va passar allò altre... De fet, la vida no és altra cosa que una successió d’aniversaris, pensa.