Somnis de mar enllà

En un lloc perdut de la Mediterrània, ajaguda damunt d'una roca, vora la costa, hi ha una noia de pell pàl·lida amb els ulls clucs. Un dolç somriure omple el seu rostre, mentre la rossa cabellera enrinxolada espurneja per la llum d'un Sol que governa solitari el cel blau de primavera. L'Ariadna somia amb l'aigua. Somia amb les ones que espeteguen contra els penya-segats de forma caòtica i alhora formosa, està submergida en el xiuxiueig de la mar i en el clapoteig dels seus peus dins les fredes aigües. Fa anys que somia més enllà del que només és terra. A vegades es queda profundament adormida i quan es desvetlla amb l'aigua fins els genolls, creua esperitada la platja de sorra blanca, puja el petit turó d'herba seca i al límit de l'extenuació arriba al replà de casa on l'Àngela, la seva germana, l'agafa entre els braços. "He somiat que podia nedar fins el fons del mar! I, i que veia ciutats submergides on la gent vivia envoltada de peixos i d'algues!". L'Àngela riu i torna a embolcallar amb tendresa a sa germana. Però al mateix temps, dels ulls li brollen dues llàgrimes que cauen galta avall i esclaten a terra. Sap que totes aquelles històries, que aquell mar de fantasies en què viu l'Ariadna no són més que mostra de dolor i soledat...
Tot havia succeït en un matí com aquell, dos anys enrere. Els pares havien marxat plegats per primer cop en la vella barca de fusta del tiet Hèctor. La mar estava en calma... El cel, serè, tranquil, en treva, no anunciava tempesta. Però l'avi, ja els hi deia sempre: la mar era la pitjor de les amants... Mai no van tornar. Mesos més tard, la barca, pràcticament intacta, aparegué a la platja, plena d'algues i de conquilles que s'arrapaven a tots dos costats. I des d'aquell dia, l'Ariadna no havia deixat de somiar. Per ella els pares eren vius, vivien sota aquell tel d'aigua infinit. La seva ment s'allunyava del món volant, nedant, quan seia davant la mar, a la badia, sola, entonant cançons inventades sobre dofins, princeses marines i camps de corall de tots colors.
L'Àngela havia d'escoltar cada nit a l'hora de sopar les històries que durant el dia entreteixia la germana. Històries de fills del mar enamorant-se de noietes de la costa, llegendes de pescadors encisats per les sirenes o relats de tresors descoberts en un naufragi. I el cor se li encongia. Aquella nit no ho va poder aguantar més:
- Ariadna què no ho veus? Què no ho entens? Mai tornaran! Els pares són...
Però abans de que l'Àngela acabés de parlar, abans de que pogués sentenciar el destí que la seva germana mai va voler acceptar, l'Ariadna, deixant caure el got ple de suc a terra, es va aixecar de taula i va desaparèixer rere la porta de fusta vella de la cuina. Va ser l'última vegada que la va veure. L'Ariadna no va tornar a casa, ni va fer-ho al cap d'uns dies, mesos o anys. En realitat, mai més es va saber d'ella. Molts creien que aquella nit algú l'havia raptat, o assassinat, o coses molt pitjors. Però en el fons del seu cor, l'Àngela sabia que tot allò era mentida. Des del dia en què la seva germana havia desaparegut va sentir-se trista i culpable, però d'una manera estranya; no gaire trista. La gent del poble no entenia el seu comportament i molts, enduts per la ignorància, van començar a pensar que s'havia tornat boja. "L'Ariadna està bé, és feliç, jo ho sé!". Aquelles eren sempre les seves paraules. Les que ningú creia. De la desaparició molts van voler fer-ne llegenda per espantar els més porucs, però el pas del temps porta a l'oblit i de tot allò, al cap d'uns mesos, ningú ja no en parlava.
Anys més tard, un vespre boirós de finals de novembre, una Àngela ja anciana caminava vers la platja, ocultant-se entre les fredes ombres. Venia rere ella un jove pescador traginant les seves xarxes desgastades i els seus cistells plens de peix fresc. El noiet la va veure baixar fins la sorra i seure sobre una gran pedra, vora l'aigua. L'Àngela va encendre una petita llàntia que duia a les mans i es va creuar de braços per no agafar fred. Després, amb una veu gairebé sibilant començà a cantar una cançó de l'oceà, sobre reis que governaven poblats de pedra submergits, sobre algues i dofins que omplien la mar d'Orient a Occident... La brisa de mar l'acaronava dolçament...
El pescador, que encara la mirava des del capdamunt del turó, va pensar que aquella pobra dona havia perdut el seny del tot. Després, continuà el seu camí carrer en amunt.
Les llums que centellejaven rere el finestrals de les cases es van anar diluint poc a poc a mesura que la nit avançava, i quan ja la Lluna i les estrelles omplien el firmament, un silenci sepulcral envaí la vila.
Ningú va veure com l'Àngela feu brillar amb més força la llàntia, ni tampoc s'escoltà com va deixar de cantar quan un cos brillant emergí de la mar amb delicadesa. No hi va haver ningú que veiés l'Ariadna, bella i jove per sempre més, abraçar la seva germana com mai ho havia fet. Aquelles dues dones es van mirar als ulls, i no van poder deixar de plorar. "Tenies raó; no hi eren". L'Àngela va tapar amb els seus dits clivellats els llavis molls de l'Ariadna. Ella va somriure. "Ara sóc feliç".
La nit va ser massa curta per totes dues. L'Àngela va prometre a la seva germana que vindria a veure-la cada vespre quan ja tothom fos al llit. L'Ariadna va besar-la a la galta i després de submergir-se sota una voluptuosa ona de blau intens il·luminada per la blanca lluna, digué adéu amb la mà i desaparegué.
L'Àngela morí l'endemà. Van trobar el seu cos damunt del llit, amb la mirada tranquil·la i un dèbil somriure als llavis. Havia mort sabent la veritat. Va poder veure com la seva germana havia fet realitat els seus somnis. Aquella veritat ningú la va saber mai. Ningú la va veure. Va perdre's mar enllà.