Les dues cares de la literatura: què és veritat i què és mentida?

Davant d'aquesta pregunta, és lògic qüestionar-se, en primer lloc que és la literatura. Existeix una dificultat considerable per a definir analíticament el que es considera literatura i el que no. No existeix consens i, mentre els diccionaris apunten a definir-la com l'art de la paraula o com un grup de creacions humanes amb unes característiques donades, els estudis literaris segueixen debatent encara què és la literalitat. Aristòtil la reduïa a mimesi o imitació, i posava la seva finalitat en el plaer; corrents més modernes parlen de funció poètica i d'un llenguatge estilitzat pel desviament i la recurrència.
També s'ha denotat la importància que per a la definició de literatura té la paraula: la paraula literària posseeix un significat suplementari, afegit i transcendent que no és el merament literal. D'altra banda, la literatura ha de definir-se al marge d'estètiques, ja que els escriptors les han modificat al llarg del temps i amb elles han redefinit el seu concepte de literatura fins a arribar a un punt en què el que es considerava anteriorment part de la literatura, amb nous criteris, s'ha deixat d'anomenar així, i viceversa.
Si ens cenyim a l'etimologia, literatura prové del llatí "litterae", i és possiblement una còpia grega de "grammatikee". En llatí "litteratura" significava una instrucció o un conjunt de sabers o habilitats d'escriure i llegir bé, i es relacionava amb l'art de la gramàtica, la retòrica i la poètica. Per extensió, es refereix a qualsevol obra o text escrit que interpreta la realitat, encara que més específicament l'art o ofici d'escriure.
En interpretar la realitat, en redescobrir-la, la literatura pot ajudar a conèixer-la. I aquest és el primer pas necessari per a començar a canviar-la. Les obres "de ficció" solen revelar més eficaçment que les "de no ficció" les dimensions ocultes de la realitat; el dilema entre veritat i mentida. La resposta a aquesta disjuntiva resideix en la imaginació. La imaginació del lector obre noves portes a la comprensió de la realitat.
Així la veritat o la mentida d'un text, al cap i a la fi, el seu valor, es podria mesurar pel que desencadena en qui ho llegeix. Els millors llibres, els millors assaigs i articles, els més eficaços poemes i cançons no poden ser llegits o escoltats impunement. La literatura, que es dirigeix a les consciències, actua sobre elles, i quan l'acompanyen la intenció, el talent i la sort, aconsegueix la preuada imaginació i la voluntat de canvi. En l'estructura social de la mentida, revelar la realitat implica denunciar-la; i s'arriba més enllà quan el lector canvia una mica a través de la lectura. Un llibre no canvia el món, es diu, i és veritat. Però, què ho canvia?
És evident, no obstant això, que en la seva essència, les novel·les sempre menteixen, perquè no poden fer altra cosa, ja que el que ens mostren és tan sols una part "d'una història". Però la mentida que ofereixen és desitjada per l'home. Els éssers humans no estan contents amb la seva sort i gairebé tots -rics o pobres, genials o mediocres, cèlebres o desgraciats- voldrien una vida diferent de la que viuen. Així, per apaivagar aquesta apetència, va néixer la literatura, i amb ella, novel·les, contes, rondalles, llegendes i de més narracions. Però que una novel·la jugui a la mentida no significa que sigui sinònim d'irrealitat. Una novel·la no s'escriu per explicar la vida, sinó per a transformar-la. L'home és incapaç de desitjar per si sol, i per tant, és necessari un mediador que li designi l'objecte del seu desig. Aquest seria el paper del novel·lista i el de la seva novel·la. Aquest és el joc de la literatura: dir mentides disfressant-les de veritats amb la voluntat de satisfer el lector.
Que la novel·la complau els desitjos, és quelcom evident. En llegir, un sol encarnar-se en els seus personatges predilectes però no només per omplir el desig d'haver viscut les seves vides, sinó també, en moltes ocasions, per sentir l'alleugeriment de no haver-les viscut. Que la literatura sigui capaç o no d'aconseguir això depèn de la seva pròpia capacitat de persuasió. El lector assumeix el paper privilegiat del tafaner que treu el cap per veure les vides alienes, per espiar-les amb completa impunitat, i amb això es compleix l'anhel de la curiositat, de saber com riuen, ploren, fan l'amor o moren els altres. Però per descomptat, qui se submergeix en la literatura, per estar content, ha d'albirar una veritat i no podrà acceptar la mentida. Aquest és doncs, l'art de la persuasió.

Sol dir-se també que tota bona novel·la diu la veritat i que les dolentes, menteixen. Però el cas és que abunden milers de novel·les, de centenars d'autors, que es poden considerar com a dolentes o fins i tot pèssimes, i que no obstant això, tenen i han tingut sempre el seu món de lectors convençuts, persuadits, de les seves veritats, per pobres que aquestes siguin. El fet és que l'escriptor escriu una història com si es tractés d'una veritat, i el lector la llegeix com si hagués estat veritat. Es tracta d'un pacte mai formulat, retòric, entre ambdós, i que funciona mentre l'autor no s'allunyi de la versemblança.
Però si anem més enllà ens adonarem que resulta impropi parlar de veritat i mentida en la literatura, ja que són termes que no tenen res a veure amb ella. La literatura pertany a un univers on no existeixen les regles que, en el nostre món, tenen a veure amb la moralitat i el dilema del que és cert i el que no. Amb la voluntat de trencar aquest conflicte, autor i lector arriben al pacte implícit que es manifesta en el temps en què s'escriu la novel·la: el passat. I perquè? El lector espera que li expliquin el que va passar, i no el que està passant, ni el que passarà qualsevol dia. Espera que l'escriptor li expliqui una veritat, i la veritat és sempre passada. És evident que el temps de la novel·la és un artifici, i per tant, que és diferent del temps real, però això té a veure, més que amb suposats efectes psicològics, amb la necessitat d'entretenir al lector.
Dit això, però, ens podem preguntar: i què succeeix amb la veritat de les narracions i les novel·les de ciència ficció, en les que l'acció té lloc no en el passat, sinó en el futur? Aquí resideix la clau que donarà resposta a la pregunta inicial.
Des de les profecies més versemblants, basades en possibilitats científiques concretes i imaginables, fins a les fantasies més desorbitades, descobrim en elles un món que des del mateix començament sabem que no és real. Per tant, és mentida tota aquella literatura de ciència ficció contextualitzada en el futur?, quina és la versemblança dels contes de fades? Encara que sembli mentida, tot el que s'explica en aquestes narracions és versemblant, en la mesura que el lector estigui convençut que ho és, el que implica que l'autor tingui l'habilitat de persuasió suficient per a convèncer-lo. En altres paraules, el pacte entre autor i lector ha de romandre intacte.
En totes les novel·les que reflecteixen i reinventen la realitat, la nostra, aquella en què vivim els nostres dies, no cap el que no cap en aquesta realitat: allò que és sobrenatural. Però les novel·les i els contes de fantasia es desenvolupen en un altre univers i, val la pena dir-ho altra vegada, quan es llegeixen i es gaudeixen, mai sorgeix la pregunta sobre si això és veritat o és mentida. No és ni una cosa ni l'altra. Simplement, és. Aquesta és la virtut de la literatura: fer-nos creure en els miracles; que algú es cregui una mentida i la confongui amb una veritat, és, a parer meu, un miracle.
Per tant, cenyint-nos al que s'ha dit, s'arriba a la conclusió que la mentida no cap en la literatura. Qualsevol història és veritable des del mateix moment en què el seu autor la concep en la seva ment i la imagina de principi a fi. Qualsevol novel·la és arquetip de veritat quan el lector accepta el que proclama. Només la literatura disposa de les tècniques i poders necessaris per a destil·lar aquest delicat elixir de la vida: la veritat amagada en el cor de les mentides humanes.