La llegenda de la Dama Blava

Va córrer cap el penya-segat, entrebancant-se amb les llargues faldilles de lli blavós. La bardissa semblava voler deturar el seu pas, però ella sabia que ja no hi havia marxa enrere. Malgrat que les pedres s'interposessin al seu camí. Malgrat que les branques esquincessin el seu propi esperit. No l'havien deixat estimar... Arribà a la vora del precipici, observant en la foscor de la nit com les ones colpejaven amb virulència les roques de la gruta. El vent bufava amb força, fent dansar la seva llarga cabellera morena. Al cel, les estrelles brillaven impàvides com petits diamants encastats al firmament i la lluna il·luminava d'una tènue llum blanca cada racó de la nit. S'acostà més al límit. Tancà els ulls. I es deixà caure com una dèbil fulla solcant l'aire. Un crit punyent trencà el silenci d'aquella freda nit d'hivern.
El vaivé de les ones feia moure l'embarcació com el bressol d'una criatura. El vent agitava suaument les veles i els seus cabells de fil d'or onejaven també al mateix ritme. Jeia sobre el terra de la barca, estirada, il·luminada per la dolça llum dels últims raigs de Sol. La llarga cabellera centellejava sota la claror crepuscular i la seva pell, pàl·lida com la neu, lluïa com una perla, batent-se amb el mateix astre rei. Obrí les parpelles, deixant entreveure les maragdes dels seus ulls. Va agafar-se a la vora de la barca i sentí por i solitud. On era? Cridà el seu nom desesperada. No tingué rèplica. Tornà a demanar la seva presència. El silenci tot ho envaïa i la mar colpejant lleugerament la fusta desgastada trencava per moments aquella serenitat impertorbable. I aleshores sorgí de l'aigua qui ella esperava. Alt, fornit, corpulent, el mateix déu. El seu tors nu ruboritzà les seves entranyes. L'estimat somrigué en veure-la i un cop el seu cos deixà la mar enrere, la besà profundament, mullant els seus llavis amb el sabor de la mar. Ella s'abraçà al seu cos moll, i mirà els ulls atzucac que la tenien encisada. Va deixar veure les seves dents de marbre blanc i ell li respongué tornant a besar-la, fent fruir els seus cabells entre els seus dits clivellats per la mar.
Quan de temps feia que s'estimaven. Quantes hores havien gaudit plegats del pecat dins la mar. Es conegueren quan encara eren nens, aquell dia, prop de la platja. I ja mai més es separaren. Cada racó d'aquella costa havia estat testimoni del seu amor, la seva passió. No tenien casa, ni tampoc la volien. La seva llar era la mar, tot els hi donava. I si els faltava qualsevol cosa, es tenien l'un a l'altre. Aquell amor tan intens els feia superar plegats la més gran de les tempestes. Tanta era la seva passió que el seu pare sempre els alertava: tingueu compte esbojarrats quan passeu vora la gruta de la Dama Blava, aquella trista desgraciada que mai va poder estimar, i que per això, acabà amb la seva vida, perquè no van deixar bategar el seu cor vers qui desitjava. "Quina bestiesa!", pensava sempre ella. L'amor no el podia castigar ningú...
El Sol començà a decréixer en l'horitzó, deixant sobre l'aigua un estol daurat, i al cel, una vermellor de batalla sagnant. Les gavines batien les ales sobre els seus caps, volant alt, més alt i la seva eixordadissa profanava les orelles d'aquells amants oberts només a dolces remors marineres. Apartaren els seus cossos, encara desitjosos de seguir plegats, i agafà ell els rems, disposat a tornar a la costa. Mentrestant, ella tornava a abraçar-lo recorrent els seus pits musculosos amb les seves fines mans, rodejant el seu coll com una serp desitjosa de provar aquella pell bruna. De sobte, un llamp creuà el cel, tibant les seves ànimes com si d'una corda es tractés. Per un instant, tot fou llum i més tard, el so del tro governà per segons. La llum del Rei s'apagà com una flama, la seva claror desaparegué rere una negror atzabeja i uns núvols voluptuosos creixeren al cel com l'escuma dins la mar.
El cor d'ella s'estremia sense límit, palpitava incessant i ell, coneixedor de les pors de l'estimada, es girà envers ella i l'acaricià les galtes. Un llamp tornà a recórrer el cel quan els seus llavis es separaren desprès de l'enèsim petó. Les ones s'engrandiren magnànimament com si algú les mogués a voluntat pròpia, fent tentinejar la barca com un simple tros de fusta vulnerable. El vent bufava amb ira, portant en si l'avidesa de la sal i les fulles costaneres. Les veles no resistiren aquell vendaval i com si del mateix paper estiguessin fetes, caigueren sobre ells perillosament. Tingué temps el noi d'agafar-la per la cintura i dur-la vers el seu cos, prement els seus pits formosos contra el seu ventre. Sentia la seva respiració ofegada, el batec incessant del seu cor. L'aigua començà a caure sobre els seus caps; queien del cel grans ganivets cristal·lins.
Els llamps trencaven els confins del cel, il·luminat sense treva els seus rostres d'un to nivi. La fi d'aquella tempesta no arribava. No volia arribar. La gruta de la Dama Blava aparegué imponent davant seu després que una ona immensa els fes ensopegar contra una roca. La barca es partí en dos. La fusta quedà esbotzada per totes bandes i mentre l'embarcació desapareixia entre les ones, caigueren ells dins la impetuosa marina. Els crits de la noia eren ofegats per la densa escuma i ell s'ennuegava cada vegada que clamava al cel la salvació de tots dos. No la volia perdre. No el volia perdre.
Agafaren els seus braços, freds ara com el gel. El pànic fluïa dins les seves venes i brollava en les pupil·les dels seus ulls. Estirà ell amb força, volent salvar com fos la vida d'ella. Però fou massa tard. Una ona enorme d'un blau intens se l'endugué mar endins. L'última cosa que veié ell foren els seus ulls rere la cortina d'aigua. Volgué anar a buscar-la. Ningú se la podia robar. Submergí el cap sota l'incessant marea però el tragué a l'instant, horroritzat. Dos grans iris negres s'apropaven vers el seu cos, plens d'odi. Una rialla embogida de dona creuà el firmament desprès de l'últim llamp.