L'abisme del destí

Era de nit i la llum de la lluna penetrava en la penombra de l'estança. Vora la finestra hi havia un gran mirall de vores daurades amb una prima làmina de pols, resultat de repudi a què l'havien sotmès; ja ningú s'hi mirava. Ja ningú deixava veure el seu reflex sobre aquell vidre treballat per artesans. Un gran gerro de ceràmica blava presidia una de les quatre cantonades de l'habitació. Era realment majestuós, però la murta que reposava dins era morta, i les seves poques fulles, seques i esgrogueïdes, es desfeien com la cendra d'una llar de foc apagada temps enllà.

Ella jeia al llit, submergida en un profund somni, embolcallada amb els llençols de lli que exhaltaven la puresa d'aquella pell espectral. Un so enmig de la foscor esmicolar el seu son inconscient. Les parpelles van deixar pas a l'atzur del seus ulls. Les pupil·les es dilataren fns als límits que li permitien veure de veure la llum de Selene a través de la finestra.Va fer lliscar els llençols amb lentitud, deixant al descobert la pàl·lida calidesa del seu tors. Les seves esveltes cames van deixar orfe el llit. Els peus van descansar damunt el terra fred i la gelor de les rajoles va recòrrer el seu cos com una serp de gebre. Altra vegada aquell so va trencar la serenitat de la foscor. La melodia dels seus peus baixant les escales es va unir al murmuri de la nit, esberlant el silenci d'aquella casa en la que feia tan de temps que ningú reia ni cridava d'alegria. Una casa on el temps s'havia endut l'últim alè d'esperança per deixar pas a la mlangia d'allò que mai poguè ser. Havien estat tan feliços...Ell era alt i fornit. Encara recordava com els seus cabells atzucac impregnaven d'una dolça aroma de bosc els seus dits en aquelles carícies en perfecta complicitat. Així era com el recordava, estirat a l'estora, amb el cap damunt la seva cintura. Les brases espetegaven dins la llar de foc mentre ell li cantava en un bell xiuxiueig que es perdia en la mar del seu amor. Els seus ulls verd maragda la miraven amb tendresa i sinceritat. Ella que havia estat propietària de la bellesa més límpida ara es conformava a amagar-la rere uns ulls envoltats d'un mar negre. El roig dels seus cabells, viu com un estol de robins, romania ara apagat com una espelma sense flama i la seva pell, que havia rivalitzat amb la neu, ara només reflectia el blanc de l'angoixa, del patiment, com un full nivi en que ningú torna a escriure mai més. I tot va ser per la maleïda guerra que s'endugué aquell a qui ara mirava des d'una fotografia esgrogueïda pel pas del temps. Va marxar un dia de primavera radiant il·luminat pel Sol, varen fer-se un petó que ja mai més oblidaria.L'últim petó. Les muntanyes, que havien estat llar del seu amor, quedaren desamparades. Vingué l'estiu, les notícies no arribaren i la casa començà a inundar-se del mutisme que per sempre més la governaria. Un dia de tardor, mentre les fulles dels bedolls de l'estany queien impàvides al destí fatal que s'apropava, sota la porta de casa l'esperava de matí una carta amb el segell oficial de l'exèrcit. L'obrí, temorosa de saber la veritat, i veié a l'instant les paraules que mai hagué d'haver llegit. Havia mort... Ja ningú l'abraçaria amb tanta calidesa abans d'anar a dormir. Ja ningú podria besar-la amb tanta dolçor. Havia marxat per sempre. Caigué a terra derrotada, plena de llàgrimes, i els seus crits de tristesa feren volar els rossinyols que batien les ales moguts per la força del vent fred d'aquell novembre atziac.

Va arribar al replà, on va veure que la porta estava entreoberta, deixant passar les tenebres de la nit. Els seus dits van prèmer amb delicadesa el llom de la porta, fent-la griyolar...
Avançant sigilosament pel caminal, va alçar els ulls i va percebre l'imponent figura del bosc, amagat rere una cortina de boira. La suau brisa agitava les copes dels arbres. Eren uns abres alts, centenaris. Feia poc que la neu s'havia desfet i havia abandonat aquell indret convertida en aigua. S'havia escorregut entre els roques i havia anat a parar a un riu subterrani. Ara les muntanyes, gaudien de la verdor més intensa, i encara que fos fosc, les fulles, sota la llum de la lluna, brillaven com grosses margades. Una dolça olor de pi i herba humida inundava els seus narius com una llaminadura difícil de rebutjar. L'hivern havia acabat, deixant pas a la primavera, però el seu cor romania sota la penombra, mai més tornaria a veure brillar la llum del Sol. Sabia que per ella l'hivern mai s'acabaria.

No va poder resistir el desig d'endinsar-se en la boscúria. La molsa humida embolcallava els seus dits cada vegada que deixava descansar els peus al terra. Els ulls d'un gran mussol bru van brillar amb la força de l'ambre i en la llunyania, un cavall va renillar amb força. Un calfed va recòrrer el seu cos. Algú s'acostava entre la bardissa. Va mirar enrere esporuguida i va albirar una figura que es dibuixava entre la foscor. Avançava envers ella. Aterrida, va comença a córrer sense pensar cap a on anava. Les arrels del terra s'entortolligaven entre els seus peus com volent-la fer-la caure. Una branca va entorpir la seva fugida deseperada. Va intentar desferse'n, però la camisola es va esquinçar i un fi regalim de sang bullent va brollar des d'un tall profund. Aleshores escoltà entre els arbres el centellegeig de milers de ratpenats i el seu pànic s'acreixentà, més si era possible. El cap li explotaria. Les pupil·les, malgrat ser sota la foscor, es contreien sense límit. El bosc cada vegada era més abrupte. Era com si els arbres s'haguessin acostat els uns als altres per alentir la seva fugida. La suor li regalimava galtes avall i s'unia al dens riu de sang que cobria ja les seves cames fent del seu cos un espectacle dantesc.
No podia deixar de córrer. Havia d'escapar. Però tampoc podria evitar la curiositat de saber qui era aquell algú que l'empaitava. Els seus ulls van deturar-se en els ulls d'aquelll altre algú. Va ser com mirar-se en un mirall, un mirall del que sorgia el seu propi reflex.

Espantada davant d'aquella visió va acclerar el pas. Els peus nus era inmunes al dolor de la pell esgarrinxada per les maleses del bosc. L'aire era cada vegada més fred, més intens, més punyent, gairbé mortal. El vent movia les fulles en una dansa caòtica, fent-les caure desprès sobre el terra moll. La figura cada vegada era més a prop. El fred ja era insuportable i fou llavorns que uns dits s'allargassaren tocant la seva cabellera rogenca. Havia de fugir. Davant seu la muntanya arribava a la seva fi. Va deturar el pas, fent que una roca caigués daltabaix, esmicolant-se en mil bocins. L'ombra va envolcallar-la. Va deixar-se caure en les tenebres de l'infinit sent només un cos, una mateixa ànima. La sang va deixar de brollar, la suor va esdevenir gebre i els seus uls van apagar-se com una espurna dins la nit. Va rendir-se al precipici. La seva vida va lliscar entre l'abisme com una pedra més. Al fons, uns ulls verd maragda l'albiraven amb melangia.