Il·lusió perduda: relat d'un somni efímer

La seva mirada és un pou ple de desil·lusió. Un mar d'ones negres envolta les seves parpelles i la llum dels seus ulls s'apaga lentament, com la flama d'una espelma en el fred hivern. Vol amagar-se. No s'estima ni a si mateixa. I malgrat tot, tampoc pot desistir. El carmí dels seus llavis no és més que un somni. La pàl·lida pell que cobreix els seus pòmuls és un quadre sense acabar. Sent les seves veus. Sap que l'admiren. I no obstant això, ha perdut la il·lusió. Veu els ulls dels homes observant el seu cos amb mirada àvida. Sent vergonya. Els odia a tots. Però ha de somriure, ha de mostrar-se bella i quimèrica, ha d'alçar el cos com si pels mateixos núvols caminés quan ella sap que la realitat la reporta al més profund i fosc infern. L'evolcallen només els diners. La cobreix un espectre d'hipocresia i plor. I malgrat tot, ha d'arribar a la fi, fer sempre la mateixa volta i després tornar a l'engany per a uns, la realitat per a tantes altres. Els seus somnis tornen a trencar-se en mil trossos; es van trencar fa ja molt temps. Va creure trobar la felicitat en aquell tram de glòria i no va trobar més que un destí tràgic. Per a uns és una flor, un diamant, una deessa. I ella sap que rere la màscara de la fortuna no hi ha més que una mentida i una enorme tristesa.
Parla en silenci amb si mateixa ara que ningú l'escolta ni la veu, ara que ningú es fixa en ella. Es mira al mirall i no es coneix En qui s'ha convertit? El seus braços cauen com les fines branques del malaltís roure i els seus pits són ara dues fruites preses a tardana hora. El seu ventre ja no és ventre i la seva esquena és la d'un mort que viu perquè ha de viure. Les llàgrimes recorren les seves galtes com rius d'enyorança i mullen els seus llavis, les seves mans. I no pot fer res. Ha de tornar a la crua realitat dels qui creuen creure que és una dolça noia, quan només és cert que el seu cor s'agra i es trenca també en mil trossos la seva feble esperança.
El seu rostre omple centenars de maleïdes pàgines, envoltat de tants altres escanyolits cossos condemnats a l'etern sofriment. Mirades pèrdudes, somriures efímers, torsos demacrats. I segons sembla aquest és avui el dictamen d'Afrodita. Cossos demacrats confidents de la mort, pells que es rendeixen davant l'espectacle dantesc d'esquelets que han lliurat batalla mostrant-se als ulls de la gent, quan haurien de romandre ocults, en silenci. I aquestes pàgines que recorren el món en un centelleig les escriu el diable, fidel amic de la mort i ella fa créixer els seus dominis, el seu regne es vana de jove sang, mentre no es revoca la impugnable llei que a tots sotmet.
Escolta el murmuri d'estómacs buidant-se, no solament de menjar sinó també d'il·lusions. Es buiden de sentit, es perden els anhels i es condemnen aquests i aquestes joves a ser esclaus de si mateixos. I moltes van començar al veure un somriure, i molts altres en observar aquell cos, i ara tots ells es consumeixen sota terra. Ulls maragdes són víctimes de les tenebres. Cabelleres d'or es fonen sota les pedres. I només poden omplir els seus cossos del que les manté en peu, doncs prendre qualsevol altra cosa els arravassa aquest món pel qual tant han lluitat, i pel qual tant ara pateixen.
Ella sap que ha estat víctima, i també, obligada assassina. Víctima de la bellesa, de les joies, de les teles, dels talons, de les llums, dels diners i sobretot d'aquesta maleïda passarel·la, d'aquest tros d'il·lusió il·lusòria. Forçada assassina perquè cada vegada que exhibeix el seu cos omple les escoles de joves malaltisses, els hospitals de dones sacrificades a la bellesa i els psiquiàtrics de tots aquells i aquelles que semblar i no ser els ha arravassat la vida…i la il·lusió. I tot per dones que diuen ser deïtats i que mouen els seus cossos al ritme de la melodia de l'engany, homes que pel que sembla són herois, alts, corpulents, buits per dintre. I omplen tots ells les pantalles, els papers i fins el més recòndit dels llocs. Aquest és un Olimp fictici que cau pel seu propi pes. O potser, pel seu propi engany.
Tornen a cridar-la. Escolta el seu nom a través del murmuri impetuós. Tornen a condemnar-la. I si escapés?, i si donés una segona oportunitat a la seva vida? Sap que no és possible; la cortina desapareix ja davant els seus ulls. Les llums la il·luminen, recorrent el seu cos com una serp insaciable, el verí inunda la seva sang. La cobreix ara una camisa que deixa al descobert els seus pits, no casualment, sinó al gust d'aquests que volen veure'ls. La servitud envolta el seu coll, de les seves orelles penja el patiment i els seus peus s'enfunden en pells que són un lament. Pas a pas va acostant-se als confins de la seva vida. Escolta paraules buides, se sent sola davant la multitud i sap que està condemnada a restar sola per sempre. És un eco del que va ser la seva vida, és ja pura melangia. Somriu i tanca els ulls. La llum, però, no s'apaga.