S'obre la temporada de caça

Què podria explicar-te que tu no sabessis,
que et fes aixecar d'aquesta cadira
on jugues a jutjar, impertèrrit i cruel,
sense ni tan sols als ulls mirar-me?

(Covardia i supèrbia m'ullen per sobre les espatlles)

No et pensis que cerco més enllà del que no sé,
les fronteres fa temps que conec i recorro
i no penso en abastar més del que em toca
ni tocar-te de més, que jo només dicto
les paraules que formen el meu ésser.

(Sóc pressa fàcil dels teus ullals experimentats)

Tens dret a, impassible, seguir mofant-te
del meu intent, visceral, d'enlluernar-te
amb gargots que faries, segurament, millor.

(Com a mostra,
d'una queixalada m'arrenques un botó)

I jo tinc dret a demostrar-te que lluito,
que sóc forta fins i tot quan disparo la meva última bala,
que els miralls no van ser fets per adular-se...

(La funció finalitza amb aplaudiments,
el teatre és ple a vessar de gent que llegeix
potser entre línies...)

El meu deure és atrapar-te,
el teu ha de ser... donar-me caça.

(I dispares... al cel?
Tan sols volies espantar-me...)