Sirena

La sorra que s’escola entre els dits...O la sorra amb que es construeixen castells impossibles que miraculosament s’aguanten un moment i irremissiblement s’ensorren...El simple minúscul gra de sorra darrer que inicia l’ensulsiada del munt....La seva plasticitat, un cop mullada, per adoptar formes diverses i fer somniar i jugar als nens... Tot això l’entretenia aquell dimarts de primavera, tot esperant de creuar el carrer amb sol al davant fent carícies al rostre.

Ella entrà suaument en escena amb la serena madura elegància i el tranquil posat de qui no res l’engunieja, igual com una onada que s’acosta a la platja imperceptible i només aleshores trenca el silenci.

Sobre la vorera destacaven les seves sabates negres modernes, les mitges o leotards també negres que prenien la integra forma d’unes cuixes fortes i esplèndides i allà on l vista es complau més hi apareixia una jaqueta inesperadament verda clara com les algues que el mar ha portat a la sorra arrencant-les, des del fons del mar, per vestir d’un color elegant i agosarat el seu cos ferm i recte.

El seu cabell en forma de cabellera envoltava un rostre regular, seré i madur, que es va girar un moment, per comprovar o advertir qui mirava i marcant arrugues bé al coll, bé al front per acabar tornant a mirar cap endavant un cop sabut que, sí, la seva figura havia despertat la curiositat i l’anhel que les barques llunyanes un dia seré desperten quan es retallen sobre l’aigua a l’horitzó que la tramuntana perfila.

Es va tombar així, inabastable, com s’escorre la sorra entre dits i prenent la forma plàstica de somni present.