Servei públic

Abans d'entrar-hi s'hi va repensar ben bé. La veritat era que no li venia gens de gust de ficar-s'hi, ella tota sola, allà dintre i, a més, qui sap què podria passar-li, un cop tancada la porta. I si, un cop a dintre, no s'obria?
Al voltant no s'hi veia ningú, ni tan sols els habitants habituals d'aquell parc, la trepa de gats mioladors i pidolaires habituals que es barrejaven amb mitja dotzena d'avis que tot sovint s'hi reunien per fer petar la xerrada.
El dia era rúfol i deixatat, tot semblava enfosquit i entelat per aquella fina capa de boira a través de la qual els arbres, empesos pel vent, esdevenien ombres bellugadisses.
Quan els van posar per primer cop, aquells artefactes, ella se'ls va mirar amb reticència i sempre hi feia broma. Eren realment ridículs, tot i ser de nou disseny i per fora totalment d'acer. Hi havia gent que s'havia entestat a ferlos servir tant sí com no, només per tafaneria, i d'altres, per esnobisme, durant els primers dies en què els van instal·lar.
Finalment, portada per la urgent necessitat, fent un esforç per superar la seva repugnància de sempre, tota decidida va agafar la maneta de la porta i s'hi ficà.
El cartell era ben clar: VÀTER FORA DE SERVEI.