Sense cobertura

Silenci. Silenci acústic i escrit. El no res de la comunicació. Cap idea, cap sensació compartida. Ni odi, ni amor.
Absoluta manca d'existència comunicativa, cap interacció. El buit en el seu voltant.
S'ofega en aquest mar de silenci que li aixafa el pit i li asfixia el cor.
Els dits es descontrolen, dansen buscant alguna cosa, qualsevol paraula, qualsevol soroll amb intenció. Qualsevol intenció.
La incomunicació que no s'acaba, continua ofegant-se, una cigarreta potser li dilata els pulmons. L'encén, se la fuma, es contamina. Res.
Mira i no troba cap so, cap paraula. Cap grunyit.
Les orelles potser s'atrofien amb tanta sequera? Potser ja les té atrofiades i per això no sent. Ell crida, se sent: les orelles no estan esterilitzades per l'eixam de partícules mudes.
La no existència fònica l'abrasa, el socarrima.
La cara està calenta d'impaciència, de neguit. La suor freda, però, neutralitza el fogot, refrigera la seva temperatura facial.
Estén el braç, obre la mà estirant els dits fins als límits que les articulacions li permeten, gairebé li fa mal i tot. Fa un tomb sobre sí mateix amb la mà estesa i trencant l'aire amb els dits rectes i ferms. No troba res més que el silenci insípid i incolor. Com l'aigua destil.lada, també provoca mal d'estómac.
Els ulls gairebé s'aigualeixen enmig de tant no res. Abans, però, es fica la mà dins la butxaca estreta dels texans estrets i es treu dificultosament el mòbil. El mira: fora de cobertura.